Matemàtiques emocionals

Un dels elements fonamentals del meu kit de supervivència és el grup d’amigues que ens hem fet amigues aquest segle: sent mares, esposes, banyudes, divorciades, amants, estressades, deprimides, equilibristes, emprenedores, assalariades, aturades, extirpades, miops, menopàusiques, absolutament imperfectes i molt, molt guapes. Si han de venir gaire apagades més, que ens enganxin aplegades al voltant d’una ampolla de vi blanc! El nostre xat treu fum tot sovint. Fa poc ha estat a propòsit d’un article d’opinió d’un professor universitari, doctor en història contemporània, sobre les inconveniències de l’actual model educatiu. Ens és un tema molt recurrent, perquè al grup hi ha algunes professores, però ens preocupa a totes, com a mares imperfectes i deprimides. L’articulista critica els estralls provocats per aquesta educació que sacrifica l’aprenentatge memorialístic i que no permet suspendre ni, marededéu!, corregir en vermell, per tal de no traumatitzar els alumnes de per vida. S’ha de protegir el seu benestar emocional. Explica que això es fa fins al punt que s’ha popularitzat un mètode anomenat, atenció, “matemàtiques emocionals”. Si la perplexitat m’ho ha fet entendre bé, es tracta de no angoixar l’alumne amb les operacions de càlcul, tolerar els seus errors i normalitzar-los perquè gaudeixin d’una educació plàcida i feliç. Hi afegeix que els alumnes de lletres no han llegit mai Josep Pla ni Antonio Machado, a més de no tenir ni idea de què és un oxímoron, que és el que vindrien a ser les matemàtiques emocionals. Hi ha poc afany d’aprendre, diu, perquè ja és tot a la xarxa. Una amiga del grup, molt sàvia i educada en el mètode ancestral dels llibres, confessa que ha hagut de refrescar l’oxímoron al diccionari, i que no ha llegit mai ni Pla ni Machado. Una altra li recorda que sí que ho ha fet, perquè eren lectures obligatòries de BUP, allò que cursàvem les menopàusiques desmemoriades. Finalment, una tanca el debat amb la recomanació de la novel·la guanyadora de l’últim premi Casero, Presents imperfectes, d’Elisabet Jané. És un recull de relats en què just s’hi reflecteix el món de l’educació, o de l’ensenyament, segons el govern de torn, a través de les vides entrecreuades de diferents personatges vinculats a un institut públic. Són boníssims! Com tres i dos fan cinc. O sis.