Opinió

Temps de tortuga

És molt necessari aquest cinema de denúncia social, sobretot quan es fa amb una mirada poètica

Sense amor, res no s’aguanta. Ho penso, ho crec i ho escric aquí, però abans ho ha fet Ada Klein Fortuny a la novel·la que acaba de publicar, Lisa Cohen. Tot i que s’hi parla d’amor i desamor a través d’una carta que la protagonista, en una edat madura que volta els seixanta, escriu al seu actual amant al voltant de les seves relacions passades, és, sobretot, un cant rotund i festiu a l’amor. A les primeres pàgines, la Lisa recorda un vespre dels seus onze anys i la lliçó de la besàvia, tan cega com sàvia, mentre la petita li desfà la trena per pentinar-la: “L’amor és benedicció i maledicció alhora: maledicció perquè esclavitza i benedicció perquè, sense amor, res no s’aguanta.”

L’amor que ho sosté tot. Com el dol que viuen, de manera ben diferent, la mare i la filla de l’última pel·lícula de Belén Funes, Los tortuga, per la mort del pare de la família. L’amor és la xarxa de dues persones trencades per aquesta pèrdua que es tracta amb gran sensibilitat, la mateixa pàtina que s’imprimeix als temes centrals de la pel·lícula, com són el desarrelament i la precarietat instal·lada a la societat. En una escena a la casa familiar paterna, situada en uns camps d’oliveres de Jaén, la mare conversa amb la seva cunyada, germana del difunt. Observen una antiga foto en blanc i negre d’un grup d’exiliats andalusos que emigren a Barcelona amb la casa al damunt: quatre coses aplegades en un farcell arrodonit lligat a l’esquena, com una closca. Per això els deien “los tortuga”. D’aquí ve el títol de la pel·lícula, que en anglès l’han traduït com a The exiles (Els exiliats). Poc després d’aquesta conversa, la mare i la filla, que viuen a Barcelona, patiran el seu propi problema amb l’habitatge, perquè un fons voltor compra l’edifici on han estat sempre de lloguer i les fan fora. Tot i el dur context, és una manera molt bonica d’enllaçar passat i present. Un present que, veiem dia a dia, té l’habitatge com la principal preocupació dels ciutadans. És molt necessari aquest cinema de denúncia social, sobretot quan es fa amb una mirada poètica i amb emotius equilibris entre l’amor i el dolor, la tendresa i la duresa. Amb tot, el que sempre roman és l’amor. L’amor que és arrelament, que és closca i és refugi. També ho escriu Ada Klein a Lisa Cohen: “No estimar no ha estat mai una opció.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia