La Carmina en fa 100

Dimarts a la tarda vaig ser en una festa molt especial. Vaig ser a la festa dels cent anys (100!) de l’àvia Carmina, la mare del meu cunyat Pitu. La hi vàrem acompanyar la família més directa, els companys amb qui conviu a la residència Vall del Terri, a Cornellà, i les cuidadores que els atenen, els donen pautes diàriament i els mimen. Quin deute no generem cada dia i quin deute no acumularem aquesta societat del segle XXI amb els cuidadors i cuidadores dels nostres avis. És acollonidor, és reconfortant, és esplèndid i és magnífic veure com han trobat el to, com han trobat el tacte i com han modulat el propi llenguatge corporal amb què s’hi adrecen, per mimar uns cossos que els anys han fragilitzat (a vegades sense pietat) i per interpretar unes ments que a vegades passen més estona amb ombres que amb llums. No és una feina fàcil perquè no és una feina. És una vocació que requereix paciència infinita en l’atenció i excel·lència impecable en el tracte. El desig dels 100 anys de l’àvia Carmina, que el va dir en veu alta en apagar les espelmes, no s’ha complert. Ella volia que el Barça guanyés al Giuseppe Meazza i anés a la final de la Champions. Per això va portar a la festa la samarreta blaugrana i el 100 a l’esquena, que substitueix la que fins ara havia lluït amb el 90 des que els va complir. L’àvia Carmina no tindrà Champions del Barça, aquest any, però les cuidadores que vaig veure valen totes les Champions del món.