Barcelona 1908

Un ardent debat polític sacsejava Barcelona l’any 1908. L’Ajuntament de la ciutat disposava d’un sobrant pressupostari que el ple municipal va aprovar de destinar a la cultura: eren els signes del temps d’un noucentisme que a poc a poc anava esdevenint transversal i que anava xopant el conjunt de la societat catalana. Així naixia el que es va conèixer com a “pressupost extraordinari de Cultura”, que havia de dedicar una part dels diners a diverses institucions culturals, i una altra a la creació de quatre escoles modèliques. La proposta del consistori per a aquests centres educatius anava en sintonia amb els punts de vista pedagògics més avançats. Els mestres anirien becats a l’estranger per conèixer els mètodes punters. Els nous edificis respondrien a totes les necessitats tècniques i higièniques. L’educació hi seria mixta, és a dir, mesclant nens i nenes, no religiosa i en català. Aquestes tres últimes condicions són les que acabarien desfermant les ires dels missaires integristes i dels espanyolistes exaltats. La memòria del projecte municipal argumentava que l’ensenyament havia de ser en la llengua autòctona perquè “és un fet incontrovertible que la immensa majoria de la població barcelonina parla en català” i que “només una desena part de la població de Barcelona desconeix la llengua catalana fins a l’extrem de no poder rebre amb fruit l’ensenyança en aquesta llengua”. L’Asociación de Maestros Públicos de la Provincia de Barcelona, poc interessada que els seus associats haguessin de fer esforços, s’hi va oposar amb una cantarella –aquí traduïda– que encara en el dia d’avui no ens ha abandonat: “No es pot oblidar que Barcelona és una ciutat cosmopolita, que acull individus de totes les regions espanyoles.” Tals dèries democràtiques les va liquidar ràpid el governador civil, que directament va prohibir el projecte perquè els fanàtics no s’estressessin.