L’última muralla de Barcelona

Robert Hughes, en el seu llibre Barcelona, publicat l’any 92, recorda que Barcelona ha hagut d’anar fent salts exponencials després de llargs períodes de negligència i repressió urbana. I cada vegada havia de repensar-se de nou: va passar amb les Exposicions, l’Eixample o els Jocs Olímpics. Ara, la gran pregunta és quin seria el proper “eixamplament” de Barcelona. Quines noves muralles ha d’enderrocar. Els socialistes ens diuen que eixamplar-se implica englobar en el mateix concepte de Barcelona totes les ciutats circumdants, els famosos “cinc milions”. És una manera com una altra de llançar la tovallola, espolsar-se el problema i expulsar la gent. O bé d’assimilar realitats diferenciades, que és una cosa que els agrada molt. De fet jo he arribat a la conclusió que la pitjor muralla que té avui la ciutat és la insultant manca d’imaginació, d’ambició, però sobretot de visió, del seu consistori.

Després del pacte (o cordó sanitari) propiciat per PSC-Comuns-PP per fer alcalde Collboni, avui comprovem com la proposta alternativa a Xavier Trias era simplement inexistent. Podem entendre la dèria de ser alcalde a qualsevol preu, però el que no sabíem era que aquest “qualsevol preu” el pagaríem tots. Afortunadament el dinamisme propi de la ciutat compensa la sequera del consistori, més ocupat a pidolar grans esdeveniments i a salvar els mobles al PSOE que a escoltar el pols de la ciutat. Encara entenen Barcelona com un olimp enterrat sota les cendres d’un volcà l’any 92, i des d’aleshores incapaç de fer res més. Un apunt, aquí: si ens posem a emmirallar-nos en grans il·lusions col·lectives, la més recent va fer sortir pacíficament al carrer els barcelonins l’any 2017, malgrat el menyspreu dels governants actuals d’ambdues bandes de la plaça Sant Jaume. I és que, nostàlgies a banda, no es poden enderrocar les actuals muralles de la ciutat si abans no se l’escolta i se la respecta. Si no se li permet expressar-se.

L’Eixample que avui ha d’afrontar Barcelona no és cap absorció urbana, perquè Sant Just o Santa Coloma no són barris, i perquè la realitat metropolitana no necessita cap nova capa burocràtica. L’actual muralla de Barcelona és interior, i és triple: la primera és la dificultat de fer que els seus ciutadans s’hi quedin. Els alts preus dels lloguers, la inseguretat i la pèrdua d’identitat fa que molts es resignin a marxar cap a les rodalies malgrat el nefast servei ferroviari amb el mateix nom. En efecte, que la gent no pugui pagar viure a la seva pròpia ciutat no es deu a cap “gestió de l’èxit”, sinó que és la clamorosa gestió d’un fracàs. De fet, aquest és el pitjor dels fracassos imaginables: que la teva gent se te’n vagi.

La segona muralla és la manca d’inversió en les pròpies possibilitats: avui dia molts critiquen la proliferació de grans negocis d’expats, que s’emporten les iniciatives i els pisos, però això no s’arregla només amb proteccionisme de salvació: cal fomentar el dinamisme autòcton, l’emprenedoria, el talent i el capital propis. Els modernistes van trobar aquí mateix els mitjans per erigir una ciutat ambiciosa, admirada i genuïna. Connectant cultura, política i indústria. El nou Eixample barceloní ha de sincronitzar aquestes tres coses, actualitzar-les i impulsar-les amb decisió. I per descomptat ja no ha de ser un eixamplament quadriculat: ha de ser innovador, flexible i orgànic.

I la tercera gran muralla és la dependència. Si les ciutats tenen alguna virtut és la d’oferir una militància urbana, que és més àgil que la dels països o els estats: les ciutats no necessiten exèrcits, ni ministeris. Per això és una llàstima que es pretengui fer anar Barcelona a remolc del poder de Madrid, i desaprofitar la seva condició de “república urbana” per accentuar l’atreviment, la creativitat i la llibertat. I fer-ho amb caràcter propi, sense renegar d’ella mateixa.

El nou salt de Barcelona es troba a retrobar la seva pròpia manera de fer. El seu caràcter de capital de la llibertat, tant la individual com la col·lectiva. Això passa per salvar la seva classe mitjana, el seu cor. Posar la creativitat al centre, tant la privada com la pública, per tal de multiplicar les oportunitats de tothom. I sobretot no vendre’s, no regalar-se: fer-se respectar i estimar. Aportar coses al món, més que fer de plató bonic. Tota la resta és empetitir-se. Per això, mentre l’actual consistori confon eixamplar amb absorbir, es transforma ell mateix en el tap. En l’última muralla.