La batalla dels galls

Des de l’any 2022, el gall fer és una espècie en perill d’extinció, segons el catàleg de fauna salvatge amenaçada de Catalunya. Fins aleshores se’l considerava vulnerable. Segons un informe del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, en els últims 10 anys la població de gall fer al país ha caigut més d’un 30%. I hi ha zones on aquesta caiguda s’ha evidenciat especialment.

A la serra del Catllaràs, al nord-est del Berguedà, els experts compten que n’hi queden, com a màxim, quatre: dos mascles i dues femelles. És important diferenciar-los perquè l’aspecte que tenen també és molt diferent. El mascle és força gran, pot arribar a superar el metre d’alçada i pesa entre 3 i 4 quilos; té el plomatge de color negre intens, amb tons blaus i ales marrons. La femella és de colors més apagats, amb tons marronosos i taques més fosques.

Doncs bé, al Catllaràs n’hi queden quatre, i això s’explica per una cadena de problemes. El principal són els cérvols. N’hi ha molts a la zona, i es mengen el sotabosc, que és la principal font d’alimentació del gall fer en algunes èpoques de l’any i fa refugi per als ous en altres. Els altres problemes són la petjada humana (i el trànsit de cotxes i altres vehicles) i els filats d’espines dels ramaders (que en molts casos són poc visibles i acaben atrapant espècies).

La gran sort del gall fer és que no tots els humans són un problema. N’hi ha que fins i tot s’esforcen a ser la solució. Divendres vaig conèixer en Guillem i la Irene. Tots dos treballen a l’associació Paisatges Vius i, des de fa gairebé una dècada, busquen solucions al Catllaràs per facilitar la vida del gall fer. Fa un temps, van poder construir un tancat d’exclusió de cérvols per barrar-los el pas a una zona d’unes dues hectàrees de bosc de pi negre i faig, amb diners de la Diputació de Barcelona. La idea era evitar l’entrada de cérvols, però també de vaques i cavalls, per donar una mica d’oxigen al sotabosc i permetre una regeneració que afavoreixi altres espècies, com el gall fer.

Però ara han trobat un altre fil d’on tibar per accelerar aquesta regeneració: amb el suport d’Endesa, han plantat gairebé 1.700 arbustos autòctons dins del tancat. Si ho haguessin fet a fora, directament estarien donant menjar als cérvols. Però fer-ho dins el límit que ells mateixos van alçar és una escletxa d’esperança per al gall fer.

I tot això –pensaran molts– s’ha fet per quatre galls? Doncs no. Més enllà de les espècies que hi sobreviuen, els experts apunten que el Catllaràs és una zona estratègica del país per afavorir la supervivència. A l’oest del Berguedà, a la serra d’Ensija i als rasos de Peguera, hi ha més població de gall fer, però al Ripollès –a l’altra banda del Catllaràs– també temen l’extinció.

El cas és que des de Paisatges Vius han analitzat excrements i plomes d’una i altra banda, i hi han trobat connexions. El Catllaràs és un pont ideal entre l’est del Berguedà i els boscos del Ripollès, i els experts insisteixen que val la pena destinar-hi esforços. I només cal passar unes hores amb ells al Catllaràs perquè et convencin.