Abandonem les obres de la fosca

L’Església serà signe de contradicció o no serà. Diu Chesterton que si el món acaba essent massa mundà, l’Església li ho pot retreure, però si és l’Església que arriba a fer-se massa mundana, el món no li ho retraurà pas. El pontificat de Francesc s’ha dedicat a reconfortar el món més que no pas a corregir-lo, i el món ha agraït el gest obsequiant-lo amb una popularitat extraordinària. És com a mínim una gran paradoxa que els qui viuen d’esquena a l’Església, i sobretot els qui treballen decididament en contra del catolicisme, hagin manifestat simpatia i comprensió per les actuacions públiques d’un bisbe de Roma procedent de la fi del món i que ha reclamat atenció a les perifèries geogràfiques i existencials. Alguna alarma s’hauria d’encendre quan t’aplaudeixen tant els qui preferirien que no hi fossis.

Actuacions com la de fer venir al Vaticà imatges de divinitats venerades per indígenes de l’Amazones, amb la jesuítica justificació que els qui no han rebut l’evangelització consideren que són déus, però per als qui ja han estat evangelitzats no són déus sinó els millors regals de Déu. El mite del bon salvatge gaudeix de bona salut entre els occidentals i el relativisme d’equiparar totes les religions és un prejudici que complau els agnòstics. Llàstima que en afers teològics no es pot matar tot el que és gras. D’altra banda, meravella veure com s’ha arribat a combinar l’autoritarisme doctrinal de portes endins amb una certa folgança a l’hora de fer declaracions als periodistes. Així un dia sentim que, si algú és gai i bona persona, “qui soc jo per jutjar-lo?”, i un altre dia, que als seminaris “ja hi ha massa mariconeig” (“frociaggine”). Mentre, per acabar-ho d’adobar, se’ns adverteix que “les xafarderies (“chiacchiericcio”) són cosa de dones” però que nosaltres (els homes) “portem pantalons, hem de dir les coses”. A part les improvisacions de conversa més o menys frívola —que no és precisament el que esperem d’un successor de sant Pere—, hi ha opinions que no poden ser sinó fruit d’una meditació prèvia.

Com quan a propòsit de la matança de Charlie Hebdo (12 morts, 11 ferits), pocs dies després, Francesc va deixar anar que si algú “diu una mala paraula sobre la meva mare, li espera un cop de puny”, com si l’atac d’un comando d’assassins —perfectament organitzats, amb suport polític i religiós de potències islàmiques— es pogués comparar amb una espontània brega de taverna. Més greu encara venint de qui ve, perquè la religió i la llei ens han servit precisament per evitar que reaccions individuals humanament comprensibles s’encomanin i provoquin una escalada interminable. L’analogia del pontífex, si ens l’agaféssim de debò, ens portaria a una època anterior al Codi d’Hammurabi. El que passa és que treure importància a la violència i a la incursió segons d’on procedeixi és una de les constants d’aquest temps. Com ho és també criticar les llibertats occidentals i culpar la nostra civilització en qualsevol cas, com si ens ho meresquéssim, com si el pecat original només ens afectés a nosaltres.

Aquest pontificat ha volgut reflectir les prioritats de l’agenda mundialista, i així, per exemple, hem sentit a parlar molt poc de l’èxode d’armenis, uns 100.000 expulsats de casa seva manu militari per l’Azerbaidjan, o de les contínues massacres de cristians a Nigèria; però Francesc no ha parat fins als seus últims dies de trucar a una parròquia de Gaza. Són, almenys externament, afinitats electives que serveixen per explicitar una opció geoestratègica. Avui dia no es pot tenir bona premsa sense passar per alt certes coses i sense posar l’èmfasi en unes altres.

El preu a pagar perquè el vicari de Crist es mantingui com a líder espiritual global en els temps a venir comença a ser massa alt: el preu de desnaturalitzar la bona nova que l’Església transmet des de fa dos mil anys per esdevenir una mercaderia més en el supermercat ideològico-espiritual. No és l’Església que s’ha d’adaptar al món sinó tot el contrari: això és el que ha cregut sempre i no pot deixar de creure. El nou papa haurà de subratllar la continuïtat —al capdavall és un dels 108 cardenals nomenats per Francesc (en un total de 133)—, però també haurà de retrobar un camí recte que eviti les marrades fetes pel seu antecessor per voler encaixar l’Església en l’estret pensament únic global. Perquè aquesta és i serà sempre signe de contradicció, no d’aquiescència als poders del món.