Collboni i nou més

Deu ser cosa d’aquests assessors generalment tan dogmàtics com anodins que acostumen a tenir, però un no acaba d’entendre aquesta obstinació que tenen molts polítics d’avui en dia per entrebancar-se amb eufemismes i soliloquis, en lloc de dir les coses pel seu nom. Resulta que Jaume Collboni i Elisenda Alamany (ERC) es van veure dissabte a l’ajuntament de Barcelona en una trobada de la qual en va sortir, segons el seu relat, un compromís obtús per crear una encara més confusa estructura per explorar possibles acords. Fum i més fum. Perquè més enllà d’aquest argumentari enrevessat i més difícil de digerir que un allioli de marca blanca, allò substancial d’aquella escenificació de cap de setmana de clàssic futboler era que socialistes i republicans ja donen per mort i enterrat aquell preacord de govern que van subscriure aviat farà un any i que mai haurà passat d’això, d’una intenció.

El no explicar les coses pel seu nom, però, dona una certa legitimitat per ser un pèl malpensat, i sospesar que aquesta manera de fer d’ERC és conseqüència del mal de queixal que tenen ara mateix a la capital, amb una líder que vol ser candidata —Alamany— i que és la mà dreta en el partit d’Oriol Junqueras, però que acaba de veure com els crítics han assolit el control de la federació de Barcelona, ni que sigui d’un pèl. I en aquest context, rubricar un pacte amb el PSC que hauria de ser ratificat, o no, per la militància, era una maniobra en què hi havia molts números per acabar prenent mal. D’aquí els subterfugis. Els socialistes, però, tampoc és que estiguin per fer bandera de segons què, com ara que Jaume Collboni es veu abocat a encarar els últims dos anys de mandat amb un executiu remodelat ahir i que farà camí en solitari. Perquè el marge és el que és, ja que té 10 regidors sobre 41. I això dona per sobreviure i poc més. I el 2027 Déu ja ho dirà.