La fal·làcia de Rodalies

Com de fràgil deu ser tota l’arquitectura que sustenta aquest traspàs dit integral de Rodalies, que els governs català i espanyol han d’escenificar, de manera cíclica i recurrent, una mena de perfomance institucional per exposar-nos que tot va com ha d’anar, i que els acords assolits es compliran. Gent de paraula. L’últim exemple va ser la setmana passada, quan uns i altres ens van venir a donar, si fa o no fa, el mateix titular que al febrer, aquell que ens ve a dir que aquesta cessió competencial es visualitzarà a través d’una empresa mixta que —i aquí ve la trampa— està construïda sobre una intricada estructura juridicopolítica on la clau de qui manarà i qui deixarà de fer-ho és en tot allò que digui la lletra petita de l’acord. La que, generalment, no llegeix ningú.

L’independentisme va començar a perdre la batalla del relat el dia que va renunciar a continuar utilitzant un concepte guanyador, el de sobiranisme, que venia a proclamar que el seu no era un anhel essencialista o identitari, sinó una voluntat compartida de tenir capacitat real de decisió sobre tot allò transcendental que ens afecta. I aplicat al cas que ens ocupa, un traspàs dit integral vol dir això, tenir la plena possibilitat de fer i desfer sobre vies, línies, el color dels trens si així ve de gust fer-ho i, per descomptat, les condicions laborals amb què es jugarà la partida, sense que calgui emmascarar res en consells d’administracions coparticipats on, generalment, tot s’acaba resolent com ho fan aquelles partides de Monopoly en què qui guanya és la banca. És a dir, Espanya. Com diu, però, una cançó que ja comença a ser de l’enfadós, que el matrimoni PSC-PSOE juguin a això, a incomplir sistemàticament allò que diuen, no hauria de sorprendre a ningú. És el que fan sempre. Defensar, però, aquesta impostura en termes de construcció nacional, ja costa bastant més d’empassar, per molta transcendència que es posi en l’intent.