O fem pinya, o fem tard

El català és massa important per convertir-lo en un instrument de desgast polític. Aquesta setmana s’ha signat el Pacte Nacional per la Llengua, un acord que posa sobre la taula mesures concretes, pressupost i calendari per garantir que el català recuperi centralitat social. I, malgrat això, hi ha qui opta pel tacticisme, qui espera el moment oportú per decidir si s’hi suma o no. Però la llengua no pot esperar. Mentre discutim si aquest pacte és prou o massa, mentre fem càlculs partidistes, la realitat avança i els usos del català retrocedeixen, sobretot entre els joves. El pacte fixa un objectiu ambiciós: sumar 600.000 nous parlants en cinc anys. És un dels reptes col·lectius més grans que tenim com a país, i no ens en sortirem si no fem pinya. No es tracta de qui s’apunta la medalla, sinó de si els agents polítics seran capaços de sumar per garantir la pervivència del català.

El Pacte Nacional per la Llengua n’hauria pogut ser un, d’aquells grans acords amplis, com ja ho va ser el Pacte Nacional per l’Educació del 2006, que va aglutinar una àmplia majoria política i social. Malauradament, no ha estat possible, i és una llàstima. Però que el pacte no sigui tan transversal com podia haver estat, no vol dir que no sigui sòlid. El fet que entitats de referència com Òmnium Cultural o la Plataforma per la Llengua s’hi hagin sumat és la prova del cotó: el pacte és bo. Aquest ha de ser un acord viu, que convoqui, que sumi, que interpel·li tothom. És el moment d’estar a l’altura, de fer de la llengua un espai de trobada i no de divisió. Perquè si no som capaços de fer pinya ara, més endavant potser ja serà massa tard.