La necessitat de fer net a la DGAIA

Sen­zi­lla­ment atroç. No hi ha adjec­tiu més suau pos­si­ble per cata­lo­gar el cas d’una noia de 12 anys que, estant sota guarda de la Direcció Gene­ral d’Atenció a la Infància i l’Ado­lescència (DGAIA), va ser vio­lada rei­te­ra­da­ment per una xarxa de depre­da­dors sexu­als, i que ha pro­vo­cat una reacció en cas­cada gene­ra­lit­zada, i del tot com­pren­si­ble, que bas­cula entre l’estu­pe­facció i la indig­nació. L’extrema gra­ve­tat dels fets denun­ci­ats fa més que peremp­tori inves­ti­gar-los fins a les últi­mes con­seqüències, tant des de l’àmbit estric­ta­ment penal –com ja està fent el jut­jat d’ins­trucció número 7 de Bar­ce­lona– com també del polític i ins­ti­tu­ci­o­nal, atès que estem par­lant d’un ser­vei públic tan deli­cat com el que es dedica a donar pro­tecció i aco­llida a menors que es tro­ben en una situ­ació vul­ne­ra­ble. Ara bé, jus­ta­ment el fet que esti­guem par­lant d’un àmbit espe­ci­al­ment sen­si­ble també demana no caure en judi­cis pre­ma­turs vis­ce­rals i sobre­re­ac­ci­ons que cor­ren el risc de ser extem­po­ra­nis i fer infla­mar un debat que per la seva deli­ca­desa, sobre­tot, vol pausa i rigor.

Inde­pen­dent­ment, però, d’aquest epi­sodi tan esgla­ia­dor, tot el fun­ci­o­na­ment i la gestió de la DGAIA ha de ser objecte d’un exa­men a consciència, ja sigui en una comissió al Par­la­ment o on es con­si­deri més oportú. Però cal fer net, i més després que un pri­mer informe de la Sin­di­ca­tura de Greu­ges fet públic l’abril del 2024 ja posés al des­co­bert indi­cis de pre­sump­tes irre­gu­la­ri­tats en la manera de fer d’aquest orga­nisme entre els anys 2016 i 2020, unes ano­ma­lies que han anat aga­fant més volada i que van des de la sis­te­ma­tit­zació de pràcti­ques com ara no for­ma­lit­zar admi­nis­tra­ti­va­ment la pròrroga de no pocs con­trac­tes de ser­veis –fins a 112 només el 2018–, des­pe­ses injus­ti­fi­ca­des o, fins i tot, con­ti­nuar assig­nant pres­ta­ci­ons a joves extu­te­lats que ja tenien feina i ni tan sols viuen a Cata­lu­nya. L’esban­dida ha de ser gene­ral, acti­tud que implica que, a banda d’exi­gir les res­pon­sa­bi­li­tats –si cal penals– que toquin, pot­ser el que cal és repen­sar de dalt a baix un ser­vei que, per defi­nició, ha de ser un pilar de les polítiques de pro­tecció i aixo­pluc als infants vul­ne­ra­bles, i no un motiu de rubor col·lec­tiu.