Un llibre que assenyala

Hi ha mons com forats negres. En aquesta història, s’hi donen la mà dues d’aquestes realitats desateses, menystingudes per la gran opinió pública dominada per un discurs construït des de la concepció masculina de les coses; la de les dones tancades a les presons i la de les noies que són acollides en centres gestionats per l’administració per falta de cura i estima familiar. A qui l’indigni l’escàndol de la DGAIA que no es confongui i llegeixi aquesta crònica fins al final.

En aquest cas, però, en la construcció del trauma hi té un paper determinant un altre col·lectiu de dones seglars, integrants de Las Cruzadas Evangélicas, retratades en l’horror que van suposar a través del llibre Trinitat, la presó de dones ignorada, un treball de César Lorenzo Rubio i Carlota Falgueras i Marsal que ha estat editat enguany pel Memorial Democràtic, un volum on es posa en comú la investigació duta a terme pel primer i el treball de camp, amb entrevistes a antigues recluses, de la segona.

Un dels objectius del llibre és combatre la criptogínia, paraula novíssima, acceptada al diccionari de l’IEC el 2024, i que es defineix com l’ocultació de la realitat que viuen les dones. Com que es parla de presons, en aquest cas l’ocultació és doble i, com que la presó protagonista és el centre oblidat de la Trinitat, aquest menysteniment es multiplica. Ho explica molt bé l’advocada Pilar Rebaque, que fa costat als col·lectius ciutadans que reivindiquen que la Trinitat esdevingui un centre de memòria i per aquest motiu s’oposen al seu enderroc integral, tal com sembla que aquesta és la pretensió de l’Ajuntament.

“Quan es parla de repressió i presó, sempre es parla de la Model, mai de la presó de dones de la Trinitat, on es va exercir una repressió brutal contra les dones preses”, afirma Rebaque, que va estar presa per raons polítiques el 1970. El seu és un dels casos que Carlota Falgueras documenta en el llibre, com una de les moltes dones que recorden el tràngol d’haver viscut en captivitat sota les ordres i la tensió psicològica imposada per Las Cruzadas, col·lectiu que va estar al front de la presó fins al 1978, quan va arribar el canvi polític de l’Estat i el relleu al front de la direcció de les presons. En aquest punt, el llibre narra una situació surrealista viscuda a la Trinitat quan la marxa de les religioses va donar pas a uns dies d’interregne en què les recluses van assumir un paper clau en la gestió del presidi en espera dels nous funcionaris.

Foragitades de la presó, Las Cruzadas no es van quedar quietes i van passar a desenvolupar un nou rol professional; la direcció d’un centre d’acollida de noies tutelades per l’administració. Al llibre es revela aquest fet i es documenta que la Generalitat va finançar amb diner públic durant 20 anys aquesta nova activitat de Las Cruzadas.

Tot plegat sembla una història de terror antic, però el cert és que la denúncia de la sorprenent presència d’aquest col·lectiu de bruixes penitenciàries en l’àmbit de la cura de menors pot ajudar a entendre que la sorpresa generada avui en dia pel desgavell en la gestió de l’organisme de la Generalitat encarregada de la matèria, la DGAIA, potser no ho hauria de ser tant, potser algú ja havia d’estar al cas que les coses fa temps que es fan malament.