Un any sense amnistia

La setmana vinent farà un any que la llei d’amnistia és una realitat. El Congrés de Diputats va donar llum verda a la llei que deixava en paper mullat totes les causes relacionades amb el procés independentista des de la preparació del 9-N del 2014 fins a l’actualitat. L’independentisme ho va celebrar com una victòria i fins i tot amb el compromís de no abaixar el cap. Mentrestant, començava la preocupació de l’aplicació de la llei. Llavors el Tribunal Suprem va avisar que els condemnats pel referèndum no entraven en la llei d’amnistia perquè l’alt tribunal va sentenciar que el delicte de malversació no és amnistiable. És a dir, té i tenia la darrera paraula el Suprem.

Després d’un any tot continua quiet. Hi ha una llarga i molt innecessària espera permanent dels nous pronunciaments judicials. S’espera amb candeletes el ple que comença el 10 de juny al Tribunal Constitucional. El veredicte es donarà a conèixer al voltant de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere. Tot plegat serà una finestra per al vistiplau de l’aplicació de l’amnistia, perquè si no hi ha sorpreses la majoria progressista s’imposarà per sis vots a quatre al bloc conservador. Però, altre cop, el Tribunal Suprem tindrà la darrera paraula. No hi ha intenció per part del Suprem de rectificar amb els afers de la malversació. La situació provoca una inquietant espera dins de l’independentisme que porta que pràcticament tothom es mostri escèptic respecte a les futures decisions judicials per molta pressió política que es pugui entreveure. En aquests moments al govern català i a l’espanyol els convé una aplicació de dalt a baix de l’amnistia. Com també desitgen que Puigdemont deixi la política activa un cop es pugui instal·lar novament a Catalunya.

El jutge Manuel Marchena, magistrat de la sala penal del Suprem i màxim responsable de les sentències del procés, ha escrit un llibre, La justicia amenazada: retos del derecho en una sociedad en conflicto. El presentarà a Catalunya?