Recuperar els bàsics

Segons el Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió (CEO), els homes joves (33,7%) tenen un sen­ti­ment d’iden­ti­fi­cació cata­lana més baix que les dones de la mateixa edat (38,7%). En una dècada ha bai­xat 20 punts el nom­bre de joves que se sen­ten exclu­si­va­ment cata­lans o més cata­lans que espa­nyols. Els de 18 a 24 anys (32,6%), menys que els de 25 a 29 anys (41,6%). La pri­mera franja sig­ni­fica una població d’unes 748.000 per­so­nes que han asso­lit la majo­ria d’edat d’ençà del 2018. Tot i des­conèixer en quina pro­porció tenen dret a vot per estar naci­o­na­lit­zats, està clar que és un volum con­si­de­ra­ble.

Des del 2017 hi ha hagut 1,4 mili­ons d’immi­grants amb un saldo migra­tori (immi­grants menys emi­grants) de més de mig milió. La població nas­cuda a l’estran­ger que l’1 de gener de 2024 resi­dia a Cata­lu­nya, va ser de 1.906.682 per­so­nes (el 23,8% de la població). Aquesta xifra suposa un incre­ment intera­nual de 132.195 per­so­nes i ha estat encapçalat per Colòmbia (21.049), el Mar­roc (17.852) i el Perú (10.510) segons dades estadísti­ques de la Gene­ra­li­tat.

Però, tot i el volum espec­ta­cu­lar del fet migra­tori que com­porta ten­si­o­na­ment en els ser­veis (escola, sani­tat, ser­veis soci­als) i una des­con­nexió cul­tu­ral d’una massa gran de població, la bai­xada de la iden­ti­fi­cació naci­o­nal afecta de ple els joves d’ascendència no estran­gera recent. Amics que tenen fills en edats ado­les­cents i joves par­len d’una mena de depressió naci­o­nal que va més enllà de la decepció dels adults més cata­la­nis­tes per la no inde­pendència. Em diuen que molts joves, ara, són més cata­la­nis­tes que inde­pen­den­tis­tes, amb l’argu­ment que la inde­pendència no la veuen pos­si­ble, per ara. Una dosi de rea­lisme i prag­ma­tisme pròpia d’una joven­tut resul­ta­dista en mol­tes esfe­res de la vida.

No sé si una demos­tració d’aquest ves­sant van ser els joves que amb les 750.000 per­so­nes van sor­tir al car­rer en la rua del Barça campió. Un patri­o­tisme molt ele­men­tal i que s’apunta al carro gua­nya­dor, o, si més no, engres­ca­dor. L’epi­sodi espor­tiu simbòlic va donar pis­tes d’on ens tro­bem. A la rua, la ban­dera este­lada només la va por­tar un juga­dor basc, amb la ikur­rin. I crec que el club la hi va fer reti­rar. No hi havia, però, ban­de­res cata­la­nes. La para­doxa del procés inde­pen­den­tista que hem impul­sat és que l’este­lada va subs­ti­tuir la ban­dera de Cata­lu­nya, que només es tro­bava per dis­si­mu­lar al cos­tat de l’espa­nyola en les con­cen­tra­ci­ons espa­nyo­lis­tes. Al meu car­rer, s’ha pas­sat d’una este­lada a cada balcó a només la meva. L’este­lada, ara, és vista com a divi­sora i per­de­dora, i de rebot ha rebut la ban­dera cata­lana, que ja no es penja ni en les dia­des fes­ti­ves. Per això, quan Hansi Flick diu “Visca el Barça i visca Cata­lu­nya”, ens està indi­cant la neces­si­tat i la via de tor­nar als bàsics.

Cata­la­ni­tat bàsica i orgull de pertànyer a Cata­lu­nya. I refe­rents joves en esport, música, ciència i empresa, des­a­com­ple­xats, amb orgull de cata­la­ni­tat i un cert anti­ma­dri­le­nyisme, que no té con­train­di­ca­ci­ons. L’orgull espor­tiu en clau cata­lana, la ban­dera cata­lana de tots, pro­mo­guda per ajun­ta­ments i enti­tats per tor­nar a figu­rar en dies fes­tius als bal­cons i en les mani­fes­ta­ci­ons.

I la llen­gua cata­lana com a nexe comú. Per això, és incom­pren­si­ble que Junts i CUP no hagin sig­nat el pacte per la llen­gua, jugant al tot o res, obvi­ant que en llen­gua, o s’arros­sega al pacte el cata­la­nisme més tebi, o mai es podrà imple­men­tar res de seriós. Sem­bla que davant d’un paci­ent que està a punt d’entrar a la UCI lingüística, alguns no vul­guin la res­pon­sa­bi­li­tat d’actuar com a met­ges d’urgències i pre­fe­rei­xin pro­fes­sar de met­ges foren­ses. En aquest camp, també neces­si­tem un revul­siu. L’estat lingüicida francès abo­nava que a les parets s’escrivís: “Inter­dit de crac­her par terre et de par­ler patois. Soyez pro­pres, par­lez français.” A Cata­lu­nya, avui, ciu­ta­dans, esco­les i famílies tan sen­si­bi­lit­za­des amb la crisi climàtica i la pre­ser­vació de les espècies autòcto­nes no hau­rien d’assu­mir la defensa eco­lingüística de la sin­gu­la­ri­tat del català? Així, a les esco­les i als llocs públics pot­ser hi podríem veure car­tells de: “Sigueu sos­te­ni­bles: reci­cleu els mate­ri­als, fomen­teu la bio­di­ver­si­tat i par­leu català, arreu i sem­pre.”

I un prec als polítics en actiu: amb més inver­si­ons en ser­veis públics pot­ser asso­li­rem la con­dició necessària, però no la sufi­ci­ent per a la cohesió social i naci­o­nal. Sense iden­ti­fi­ca­dors com­par­tits no hi ha patri­o­tisme. I sense aquest últim no hi ha civisme ni poten­cial trans­for­ma­dor.