Menys queixar-se i més parlar

Un dels meus principals referents en qüestions de llengua era la Carme Junyent. Bé, ho era i encara ho és, ja que els seus textos són una gran font de coneixement i energia sobre aquesta qüestió que, segons sembla, tant ens preocupa als catalans. Dic segons sembla perquè si analitzem fredament les coses podríem arribar a la conclusió que pel que fa a la salut del català la majoria estem més disposats a queixar-nos que a resoldre-ho perquè, com va escriure ella, “depèn de nosaltres”. Ara fa aproximadament un any La Campana va publicar un recull d’articles i entrevistes de Junyent a cura de Jordi Badia amb el títol Deu lliçons per a salvar el català. Subratllo una idea clau: per salvar el català, parla sempre en català. “Ja ens poden posar les lleis que vulguin, nosaltres tenim el poder de parlar-lo o de no parlar-lo. I si parlem el perpetuem, i si no, el matem. I som nosaltres.” En la mateixa entrevista diu que en ple franquisme es parlava més català que ara. “La meva vida, fora de l’escola, funcionava en català.” En ple franquisme! Aquesta frase em va fer consultar algunes dades i, un cop vistes, a escriure aquest article. No hi ha cap excusa. Els que ens van precedir ens han transmès la llengua malgrat el franquisme, la prohibició total del català a l’escola i en allò públic; tot i no tenir mitjans de comunicació en català; tot i no tenir lleis de normalització lingüística, ni pactes nacionals per la llengua. “Oh, però la immigració!”… Excuses! Segons l’Idescat, entre l’any 1950 i el 1980 Catalunya va duplicar la població. De 3 a 6 milions. Tot immigració de parla castellana, un 100% de creixement. En canvi al segle XXI Catalunya ha crescut un 27%. De 6,3 milions a 8. Ara amb immigració internacional: el Marroc, Romania, Hondures, la Xina, Itàlia, etc. Només una part de parla castellana. Però els catalans d’ara no els hem parlat en la nostra llengua. No n’hem fet llengua de convivència. Menys queixar-se i més parlar.