Escalada en crueltat

La meva capacitat de comprensió es fon a negre cada cop que surt Gaza a les notícies. Assistim diàriament, matí, tarda i nit, a aquesta mena de cacera televisada en directe en què s’ha convertit l’actuació de l’exèrcit israelià a la Franja. Com si es tractés d’un videojoc macabre, en què puntua matar com més millor, assistim al màxim exponent del que és capaç la maldat humana. Els primers mesos, després del també execrable atemptat de Hamàs, es va obligar la població a un èxode de nord a sud, i després de sud a nord, mentre les bombes arrasaven les ciutats. Ara, el govern de Netanyahu sembla haver pujat un esglaó més en la crueltat amb la suposada gestió de l’ajuda humanitària. Ja no n’hi ha prou amb bombardejar escoles i hospitals. Ni amb barrar el pas a camions que transporten material de primeríssima necessitat. Ara castiga la població a caminar hores per aconseguir una mica del menjar que distribueix caòticament una fundació fosca creada al marge de l’ONU i, mentrestant, els soldats els disparen amb l’absurd pretext que es desvien del “corredor segur”. No és estrany que hi hagi qui manifesta que prefereix morir de gana a sotmetre’s a aquesta humiliació. Fa molts mesos que assistim, impotents, a una massacre emesa en directe, a un genocidi en prime time, a una escalada demencial de la indignitat. Ja són més de 54.000 morts, i mig milió de persones corren el risc de morir de gana en tres mesos si no s’aconsegueix un alto el foc i es deixa entrar l’ajuda humanitària a la Franja. Cal una aliança mundial per posar fi a aquesta bogeria.