El pont de Pedra, símbol de Girona

Moltes de les imatges de la Girona icònica, les cases de l’Onyar amb Sant Fèlix i la catedral al fons, estan fetes des del pont de Pedra de Girona i a vegades oblidem que aquesta construcció és també no només un símbol de la ciutat, sinó també un dels punts d’unió bàsic entre la Girona del Barri Vell i el barri del Mercadal, que va ser el primer eixample de la ciutat quan es van derruir les muralles. El pont de Pedra, al marge d’unir les dues ribes de l’Onyar i fer-ho d’una manera robusta, va ser batejat amb el nom de pont d’Isabel II, la reina dels Borbó que ostentava la corona, que després va haver de marxar a l’exili i que va veure com un dels seus fills tornava a regnar a l’Estat espanyol amb el nom d’Alfons XII, després de la restitució borbònica. Isabel II, coneguda com la reina castissa, era la filla gran del tirà Ferran VII i de la seva quarta dona, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, i encara no tenia tres anys quan va morir el pare. Amb les regències de la seva mare i del general Espartero, el que va bombardejar Barcelona, va ser reina als tretze anys, el 1843, i la van casar amb el seu cosí germà per part de pare i de mare, Ferran d’Assís de Borbó, a qui la història i la mateixa reina van reconèixer com a homosexual i de qui es dubta que fos pare d’algun dels onze fills que va tenir Isabel II.

El pont de Pedra, que forma part del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es va començar a construir el 1850. És de pedra i no té gaires elements ornamentals. Té tres arcs rebaixats que descansen sobre dos pilars centrals, amb uns 65 metres de llarg i 10 d’ample, amb voreres que són lloses de pedra. Les baranes són massisses, ens explica Pedres de Girona. El va pagar l’Estat amb diners dels catalans i va substituir un pont anterior, el de Sant Francesc o pont de Framenors. El projecte del 1849 era de l’enginyer Constantí German i les obres les va dirigir a partir de l’any següent Víctor Martí. Com que els diners sortien de l’import de l’impost de les quintes, es van paralitzar el 1853 i el 1844. Ara fa 170 anys es van reprendre les obres, dirigides per Josep Maria Faquinetto, fins que el pont va ser acabat i inaugurat el 29 de juny del 1856, el dia de Sant Pere de fa 169 anys. Es va fer un gran acte d’inauguració al Teatre Odeon, ara brillantment restaurat per Miquel Casas i seu de Velòdrom.

A la banda sud del pont, molt abans de construir-se la plataforma que coneixem com a plaça de Catalunya, s’hi trobava l’Areny, on es feia el mercat del bestiar. Per la construcció del pont es va traslladar cap a la palanca d’en Vila. El pont presenta una inscripció a la banda sud: “Reinando Isabel II. Año de 1856”. El pont de Pedra és un símbol. Ha aguantat les riuades i ara és un dels ponts que uneixen les dues ribes de l’Onyar. Quan va ser construït era molt més elevat que els carrers que hi accedien, des de la plaça del Vi i des del convent de Sant Francesc, i per això hi ha el nom de pujada del Pont. Després es va obrir el carrer del Progrés, ara carrer Nou, amb la imatge que la majoria de nosaltres té d’aquest pont robust i que va costar tant de construir per manca de finançament primer i també perquè els enginyers es queixaven de la manca de braços intel·ligents, és a dir de bons paletes i picapedrers.