Allà on l’habitatge públic és símbol cultural, històric i social

Karl Marx, Albert Einstein, Sigmund Freud, Margarete Schütte-Lihotzky, Rosa Albach-Retty o Friedensreich Hundertwasser (la llista de personalitats, representants de molt diverses disciplines i amb trajectòries il·lustres, podria ser ben llarga). Poden imaginar-se què uneix figures tan reputades com les al·ludides? Saben que, d’alguna manera, elles i ells guarden connexió amb una de les respostes plausibles davant el problema de l’habitatge que concerneix un nombre creixent de ciutats globals?

Bé, la realitat és que a Viena aquestes celebritats donen el seu nom a complexos residencials de protecció oficial destinats al lloguer d’habitatge habitual.

I és que, coincidint amb la recent crida de Barcelona (junt amb 14 ciutats més) perquè la Comissió Europea tiri endavant un pla de 300.000 milions d’euros anuals destinats a la construcció i la renovació del parc d’habitatges, o també el projecte del president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, per promoure habitatge industrialitzat (amb una inversió pública prevista de 1.300 milions d’euros en la pròxima dècada), creiem que pot revestir interès girar la mirada cap a models d’èxit que han aportat a la ciutadania solucions concretes i efectives en matèria habitacional.

Tornem, doncs, a la capital austríaca. Des d’una evident visió de futur, la seva prioritat ha estat i és l’impuls d’habitatges socials. Allà, durant el darrer segle, l’habitatge s’ha constituït com una qüestió d’interès públic (en particular, arran de la promulgació de la llei de protecció dels inquilins, l’any 1922).

En coherència amb aquest compromís, Viena inverteix prop de 200 milions d’euros a l’any en la renovació del parc públic d’habitatges, una quantitat que puja als 500 milions si s’hi inclou la construcció d’habitatge nou i la rehabilitació del parc urbà. És basant-se en aquest plantejament que es poden construir uns 10.000 habitatges subvencionats cada any, per no parlar dels prop de 250 blocs públics que es beneficien en l’actualitat de tasques de rehabilitació. Altrament, i en benefici dels col·lectius més vulnerables, des del 2020 existeix un programa –amb més de 76.000 habitatges– per a famílies monoparentals.

Val a dir, però, que els efectes positius d’aquestes polítiques són tangibles des de diverses perspectives. Ho són en el camp laboral, tota vegada que els habitatges socials porten associada la creació de llocs de treball (24.000 a curt termini i més de 30.000 a llarg termini) i generen el 3,5% de l’ocupació a Viena. També ho són en termes d’economia agregada, atès que en una dècada les inversions en reformes i noves construccions aporten uns 2.300 milions d’euros al valor afegit brut del país.

D’altra banda, la disponibilitat d’un gran estoc de sòl urbanitzable en cadascun dels seus districtes atorga capacitat de resposta per fer front a la puixant demanda d’habitatge assequible (aquí cal tenir en compte la incidència de dinàmiques com la immigració i el creixement de llars unipersonals), alhora que contribueix a la consolidació d’una mescla social equilibrada en tots els barris que minimitza els temuts processos de gentrificació.

Un altre tret rellevant és la seva concepció dual. Perquè el sistema municipal de la capital d’Àustria es desdobla tant a través d’inversions (directes) en noves construccions i rehabilitacions, com d’ajuts (directes) per a persones amb rendes baixes. Un esquema aquest, i insistim en la idea de fons, que fa possible proporcionar al major nombre possible de ciutadanes i ciutadans un espai vital que presenti una doble condició qualitativa i d’assequibilitat.

L’exercici de memòria col·lectiva a propòsit de les personalitats notòries enumerades en aquest text no és només una anècdota. De fet, amb ell Viena vol constatar que els seus habitatges de protecció oficial no són únicament complexos residencials (perquè, sí, allà hi viuen prop d’un milió de persones). Però el fet és que han transcendit aquest vessant, si en volen dir així, utilitarista, per esdevenir símbols culturals, històrics i socials.

Una simbologia que muta en far il·luminador, en marc de bones pràctiques que cal tenir en compte per a altres ciutats, en el desafiament compartit d’oferir condicions d’habitabilitat accessible en el si de les particulars dinàmiques de creixement que caracteritzen les grans urbs globals del nostre present.

I fer-ho, per damunt de tot, a partir d’uns criteris que s’adaptin a les necessitats canviants de les persones, que siguin compatibles amb l’alta qualitat de vida, que convergeixin amb la sostenibilitat i la innovació i que impulsin la cohesió social, raó de ser del projecte europeu.