Longevitat

No sé si per bé o per mal, cada vegada és més corrent trobar persones perfectament operatives amb edats que fa unes dècades semblaven excepcionals. La meva amiga que en té 97 m’explica, una mica emmurriada, que el seu besnet li truca cada vespre per cantar-li una mena de mantra desitjant-li que compleixi 100 anys. La bona dona ho troba ben intencionat, però em diu: “El pobre nen és molt simpàtic. Ara, a mi la seva fórmula em resulta un punt inquietant. M’està dient que només em queden tres anys de vida? Només tres?” A la meva amiga, la vida se li ha fet curta i no sembla pas gens cansada de viure. Ara mateix, hi ha uns quants milers de centenaris a Catalunya i el fenomen va en augment. Posar les espelmes pertinents al pastís en aquests casos comporta risc d’incendi. A partir dels 100 les senyores deixen de voler amagar la seva edat real i deixen de fer cas del consell del gran Oscar Wilde: “Les senyores no haurien de ser precises amb la seva edat: queda massa de persona calculadora.” No, a partir de la centena, tothom fa ostentació dels anys que té. En el món de la política actual, l’edat avançada no té gaire predicament. Als EUA, en particular, els darrers anys han tingut presidents gairebé octogenaris amb resultats francament discutibles. En les eleccions de 1984, el tema de l’edat semblava la gran qüestió: el candidat Mondale, de 56, s’enfrontava a un home 17 anys més gran, Ronald Reagan. En el primer debat televisiu, Reagan va tallar en sec el que semblava el seu gran hàndicap. En la seva declaració inicial va dir: “No penso fer de l’edat una qüestió en aquestes eleccions. Vull dir que no penso explotar per raons polítiques la inexperiència i joventut del meu oponent.” Amb aquesta afirmació enverinada, el vell Reagan va mostrar estar en plena forma i, de fet, va guanyar les eleccions. La gent gran, a vegades, té bons reflexos i sap inflar el pit. És clar que, vist en el context de la societat actual, en Ronald Reagan era, en aquell moment, un vailet de 73 anys.