Estem perdent el toc?

Els meus alumnes joves no suporten escriure a mà. Com que han de fer els exàmens d’aquesta manera i no estan gens acostumats a agafar un bolígraf o una ploma, ho passen fatal. Ells preferirien, és clar, fer-ho amb ordinador. Però encara no hem trobat la manera d’assegurar-nos que no facin trampes (tot arribarà, si és que no ha arribat ja). Per descomptat, ja no prenen apunts de la manera clàssica. Se suposa que els prenen amb l’ordinador, però aleshores els professors no sabem si realment estan escrivint o estan veient la darrera sèrie de moda. Prohibir la tecnologia a les aules és problemàtic. Sembla evident que els mòbils no fan gaire falta, excepte en casos puntuals. Però prohibir o limitar els ordinadors no és tan fàcil. A més de poder-los fer servir per escriure, fan un munt de coses més: emmagatzemen, fan cerques, dissenyen, executen tasques d’una forma més ràpida que els humans i moltes coses més.

Fins fa poc, quan feia classes de creativitat o design thinking, les idees finals s’havien de prototipar, i sovint proposava fer-ho amb materials diversos: plastilina, làmines de goma, bastonets de fusta, paper... Però ara, sobretot els alumnes joves, es miren tot això com si fossin objectes del segle passat. Prefereixen fer servir qualsevol eina de disseny virtual o, fins i tot, la IA. Jo penso que hi ha d’haver un moment per a tot: recolzar-se en la tecnologia però també embrutar-se les mans amb cola d’enganxar i fer servir tisores, cinta adhesiva i filferro. Com que els nivells de perfecció que ens assegura la tecnologia són a anys llum del que podem fer amb les nostres mans, pensen ells, quin sentit té haver-ne de menester?

Estem perdent el toc? Estem, irreversiblement, deixant de fer servir les mans per pintar, modelar, esmenar, enganxar, doblegar, acaronar, tallar o dibuixar? Estem deixant enrere la possibilitat de fer servir les nostres mans de manera integral? Ens estem limitant a fer servir el tou dels dits o, com a molt, a moure un ratolí? Si és així, em sembla una llàstima. Hauríem de poder combinar-ho tot: emprar les tecnologies més avançades però també tenir el gust d’arrebossar-nos les mans amb fang o amb pintura plàstica. Crec que els sistemes educatius, també els dels adults, haurien de tenir molt en compte això si no ens volem veure, d’aquí a pocs anys, incapaços de treballar manualment o de construir coses nosaltres mateixos.

Hi ha un perill real que la tecnologia faci que perdem facultats. Per exemple, molts alumnes joves ja no saben fer una presentació en públic sense llegir el que han de dir al seu mòbil o la seva tauleta. Ni tan sols miren la projecció a la pantalla de l’aula, llegeixen directament en els seus dispositius. I això, és clar, fa que perdin molt potencial de comunicació. Gairebé no posen atenció a la seva veu ni a la seva mirada: són lloros de repetició del que tenen escrit a les pantalletes. Segur que hi ha lectors que pensen que potser la professió d’ensenyar, tal com l’hem coneguda, té els dies comptats. No ho sé, la veritat. És possible que la IA acabi amb generacions i generacions de professors. Però, sincerament, no crec que sigui bo. Aposto molt més per una hibridació intel·ligent de tecnologia i humanitats, això que alguns anomenen la intel·ligència augmentada. No anem enlloc si rebutgem els avenços tecnològics, però tampoc no crec que avancem gaire si ens carreguem la saviesa profundament humana que potser les màquines no tindran mai.

El que sí que és divertit, com a professor, és saber reinventar-se contínuament. Jo ho procuro fer, a empentes i rodolons, és clar. Entre els meus alumnes més joves i jo pot haver-hi ja una diferència d’edat d’uns quaranta-cinc anys, déu-n’hi-do. És necessari que jo m’adapti a la seva forma de veure i sentir el món, però crec que també els hem d’inculcar una certa curiositat per poder seguir percebent la realitat com fa tan sols unes dècades.

El relleu generAcional a les aules i a les empreses és una realitat. Caldrà, si ho volem fer bé, molta paciència i molta capacitat de negociació per totes les bandes. La força disruptiva de la joventut és necessària, però la saviesa intuïtiva que proporciona l’experiència també és important. Com sempre, la combinació de coses feta amb respecte i admiració mútua és la millor de les solucions. Per plantar cara a un món cada cop més complex i polaritzat, no ens queda cap més remei que escoltar-nos i construir plegats.