Fer volar coloms amb l’ampliació

L’ampliació del Prat ha generat un gran entusiasme entre els partidaris, talment com si es tractés d’una victòria pròpia de resultat electoral. D’entre totes les declaracions i reaccions institucionals, d’agents econòmics i socials, fa la impressió que s’han quedat amb els missatges superflus i genèrics (millora de competitivitat, atracció de talent, inversió estrangera, més connectivitat, hub, etcètera). Que el president afirmi que és un projecte crucial per a la prosperitat de Catalunya, Espanya i Europa, diu moltes coses, ja només faltava que afirmés que era un projecte crucial per a Aena... Tot plegat, molt propi de la política.

Entre d’altres, l’anunci del projecte ha fet recuperar dos temes històrics. El primer és la participació catalana en la governança i la gestió catalana del Prat, que es va plantejar en el llunyà 2007 en un acte simbòlic a l’IESE, i que va resultar ser, lamentablement, un brindis al sol. Actualment, els comentaris que apunten aquesta possibilitat també ho són, perquè la predisposició d’Aena (i de l’Estat) a cedir poder de decisió en un model de gestió aeroportuària completament centralitzat és nul·la. Vistes les experiències prèvies (per exemple amb Rodalies), esperar una participació rellevant és una quimera. És cert que s’ha de seguir demanant, però que ningú no n’esperi res. I del fet que el president d’Aena sigui un català, tampoc.

El segon tema que s’ha recuperat és l’encaix dels aeroports de Reus i de Girona amb l’ampliació del Prat. És molt, molt difícil d’imaginar, cada aeroport té el seu mercat, i Reus i Girona seguiran al servei del turisme local sense cap relació amb Barcelona. La possibilitat que s’ha apuntat d’unir amb alta velocitat els dos aeroports amb la ciutat de Barcelona té el seu punt de sarcasme: s’alimentaria encara més el turisme de masses de la Ciutat Comtal i s’hi destinarien diners quan ja s’han acabat tots els qualificatius possibles (en negatiu) sobre un servei de Rodalies tercermundista.