Celebrar (o no) el sant

Avui és Sant Joan i és també un dels dos únics dies de l’any (juntament amb Sant Jordi) que aquells que vivim completament al marge del santoral tenim al cap persones que coneixem i que responen a aquests noms. La resta de sants em passen bastant desapercebuts; el primer de tots, el meu, i més d’una vegada han vingut els fills, resignats, a dir-me: “Mama, felicita’m, que avui és el meu sant.” Vaig entendre que hauria de recórrer a l’alarma, en el cas de la mainada de casa, l’any que el sant de la meva filla, sent petita i sense consciència del calendari, va passar sense pena ni glòria i tota la família la vam felicitar dos dies tard, fent veure que havíem clavat l’efemèride. Celebrar el sant és una tradició catòlica, i a casa som poc tradicionals i encara som menys catòlics –cosa que no ens impedeix, per exemple, celebrar el Nadal–. Ara bé, com que formo part d’una família que ens agafem amb un ham a qualsevol celebració –podem festejar tant que surt el sol com que plou–, potser aquesta mania d’ignorar els sants provoca que ens estiguem perdent moltes oportunitats per trobar-nos o, si més no, de dir-nos els uns als altres que ens tenim presents. Tampoc no tinc gaire clar quin dia és el convenient, en cas de tenir un nom que aparegui en diversos dies al santoral. He conegut persones que han triat el que quedava més lluny de l’aniversari per tal que les felicitacions quedessin repartides. No és una tasca fàcil, triar el dia de l’onomàstica. El nom de Francesc, per exemple, apareix més de seixanta cops. Em pregunto: és millor celebrar el sant de Margarida coincidint amb la d’Escòcia (16 de novembre), la d’Antioquia (20 de juliol) o la d’Hongria (18 de gener)? Sort que almenys s’ha perdut aquell vell costum de posar als nadons el nom del sant del dia del naixement, un hàbit que ha comportat autèntiques catàstrofes nominals.