Corredor-Matheos, gairebé centenari

Retrobo al celebrat Jardí de l’Ateneu Barcelonès –anava a dir “per casualitat”– el poeta, professor, historiador i crític d’art, viatger i pelegrí cultural, enciclopedista, en definitiva, José Corredor-Matheos, nat a Alcázar de San Juan (Castella-la Manxa) el 1929, en un dia tan significatiu com el 14 de juliol, a punt de cantar, per tant, 96 anys al campanar de la seva vida, no només llarga, sinó fecundíssima. Però no és “per casualitat” que el retrobo, perquè a la gent de cultura com ell, entre els llocs on se’ls pot trobar a Barcelona, és a l’Ateneu, en aquest Jardí d’altíssims palmerars, de tertúlies innombrables des de primers del segle XX (Guimerà, Gaudí, Pla, Sagarra, etcètera) i, també, de coloms caganers que poden descarregar el ventre en qualsevol lloc i moment.

Feia dies, mesos i alguns anys que no el veia. A principis d’aquest any, aquest mateix Ateneu el va homenatjar en els seus 95, van dir-li com se l’estimaven, van regalar-li un ram de flors i ell, com a exquisit budista,“contingut i fervent”, com volia Carles Riba, va emetre quatre paraules i va tancar la sessió, que s’acabà amb una explosió d’aplaudiments. No em sorprèn. Corredor porta un gran cap damunt les espatlles. Ho ha demostrat en la seva poesia, reunida i completa, el 2011, a Tusquets Editores, en un volum de més de cinc-centes pàgines que porta el títol definitiu i definidor de Desolación y vuelo (1951-2011). I ho demostrà, pocs anys més tard, el 2016, quan publicà, també a Tusquets, un altre volum, igualment impressionant: les seves memòries, mig miler llarg de pàgines, amb el títol, jugant amb el seu cognom patern, de Corredor de fondo.

Més exactitud, impossible. En aquesta llarga cursa, hi ha molts moments, llocs i persones. Entre tantes, el seu record d’infantesa, en temps tràgics entre el 1936 i el 1942, s’atura, justament, a Vilanova, la meva ciutat natal, on el seu pare, maquinista ferroviari, fou destinat aquells anys, i on ell acudia a una acadèmia, que havia fundat el mestre olotí Pelegrí Escarrà, a qui sempre ha recordat. Com continua tenint present els bombardeigs a l’estació de trens, el refugi familiar del soterrani de l’església de Vilanova, la veu del locutor que des de Barcelona alertava del perill d’aquells bombardeigs, una veu que no era altra que la del nostre Teodor Garriga, tertulià a l’Ateneu fins a la seva mort, el 2008, a gairebé 100 anys. També el record de veure pintar Joaquim Mir pels carrers vilanovins, les excursions al bosc de Solers, les lectures a la Biblioteca Museu Balaguer i, el 21 de gener del 1939, l’entrada dels franquistes, amb el comte Ciano presidint a cavall la carnisseria alliberadora. I l’enyorança, des de Calella i Begur, d’aquell mar vilanoví d’amples sorrals, on, a 12 anys, preguntava al seu pare què pensava sobre Déu.

Algun dia l’havia de conèixer, i això devia passar fa 20 o 25 anys, quan va venir, justament, a Vilanova, a visitar l’exposició que la ciutat dedicava al gran artista, amic dels dos, que va ser Armand Cardona Torrandell, expressionista i expressiu d’alta sensibilitat social, si pensem que va crear des dels anys cinquanta i posteriors, amb les guerres (Corea, Vietnam, etcètera) que també assolaven aquest planeta terrestre.

Corredor ha corregut món, el més ample i el més pròxim, sense anar més lluny el de Gelida, on va viure dinou anys, on va fer el pregó de la festa major i on l’Ajuntament va dedicar-li una placeta, en un raconet arbrat prop de l’estació. Ha estudiat història de l’art, vinculada sempre al pensament i la creativitat humana; ha escrit a fons sobre artistes de totes les èpoques i estils, i ha estat ficat, com a crític i poeta, en tota mena d’esdeveniments, com ara el primer Congrés de Poesia, entre poetes i intel·lectuals catalans i castellans, que es celebrà a Salamanca, el 1952.

Justament de Salamanca és la pintora i professora A. Rodríguez Yuste, que mostrava a Corredor, quan el vaig trobar inesperadament a l’Ateneu Barcelonès, uns catàlegs de la seva extensa producció, que també em van interessar. I és que, gairebé centenari, no ha oblidat mai els viacrucis que ha hagut de passar per arribar a obtenir el merescut prestigi humà, cultural i professional que tothom li professa. Memorable Corredor, corredor de fons, desolat per la Història humana i alçat en vol poètic per la Cultura i l’Art.