Del Risk al Monopoly

En els jocs de taula de guerra hi ha una cosa que sempre fa il·lusió: moure els soldats i els tancs del teu propi territori cap al de l’enemic fins que assegures el domini absolut mentre els teus pobres rivals fan un darrer i inútil esforç amb els daus per salvar els seus països.

Netanyahu va decidir posar-se també a jugar a la conquesta del seu món. Ho va fer, és clar, amb tancs, bombes i avions de veritat. Fixeu-vos ara que cada vegada que apareix davant dels mitjans la seva cara s’il·lumina com els grans campions del Risk, entre els quals no m’hi compteu.

Un dels més coneguts, de jocs de taula, és el World in Flames, que comença, ai las, amb la invasió de Polònia del 1939 d’un senyor que no cal recordar aquí mateix. Netanyahu va iniciar el seu camí cap a la “glòria” en una acció similar, movent en el mapa tota la seva artilleria cap a Gaza. Foc i destrucció del tot real, a diferència de les simulacions que fem a la taula de la cuina amb el cafè, la copa i sense puro, que a casa ningú fuma.

L’exèrcit del primer ministre israelià no s’ha aturat a Gaza. Ja controla, amb soldats o mètodes no tan convencionals, Palestina, el Líban, Síria, Jordània i Egipte. Només quedava, una mica més enllà, l’Iran. Però per a això tenim els avions. I allà on no arribem nosaltres sempre hi ha la carta del comodí, Donald Trump.

Que Israel i els EUA ataquin plegats marca el principi del final del pobre jugador iranià, que dispara coets només per allargar artificialment la partida. Les cartes estan marcades. L’Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs i tutti quanti estan al servei econòmic de les dues grans potències. Ja tots han canviat de joc. Cansats de la guerra, posaran sobre la taula el Monopoly i començaran a repartir-se tot allò d’una altra manera. La pista la va donar el mateix Trump quan va dibuixar el futur de Gaza. Hotels i més hotels!