Com a ‘cateto’ que soc

L’Ayuso continua amb la seva particular ofensiva contra la llengua catalana i s’ha mostrat dolguda perquè el tertulià Gonzalo Miró va dir que era de cateta el numeret de no voler posar-se les orelleres a Barcelona, en la Conferència de Presidents Autonòmics, per escoltar els que parlaven amb llengües cooficials. Per a ella ser cateto és no defensar la llengua de Cervantes, que junt amb la indissoluble integritat territorial d’Espanya són les dues revelacions divines escrites a la taula de la llei que un dia va baixar de Navacerrada. A mi em relaxa, els soc sincer, que l’Ayuso fugi dels catetos, els assenyali i els marqui, perquè jo m’hi sento molt, i m’agrada que ella se’n senti lluny. Sobretot en l’accepció del diccionari que la usen. No parlen del catet com a concepte geomètric, com cadascun dels costats més petits d’un triangle rectangle que formen un angle recte i que són units per la hipotenusa. L’Ayuso parla del cateto com a pagerol, com a rústec, com a poc il·lustrat, com a anys llum de l’urbanita. I jo que m’hi sento tan bé! En soc i n’exerceixo, i potser és per això que m’interessa tant la llengua de Ramon Llull, que també és meva i dels meus ancestres, i em permet considerar i respectar les de Cervantes, Shakespeare, Tagore i les més de set mil que es parlen al món. Com a cateto que soc, no entenc que si són tan savis i ens volen espanyols, per què no fan el català oficial a Espanya? Ni cooficial, ni Europa, ni llets!