Abans de la corrupció

Ara Ábalos, Koldo i els que surtin. Ahir la Gürtel i la filera de polítics, sobresous i comissionistes. Més enrere, el cas Planasdemunt o Filesa. La corrupció no comença amb una comissió il·legal ni amb una transferència oculta en un paradís fiscal. Comença en la negligència institucional, en la manca de controls, en la cultura de la impunitat i en l’acceptació resignada que “tothom fa el mateix”. En l’actual panorama, de nou amb la corrupció als titulars dels diaris, cal ressituar el fenomen i, el que és més important, les respostes.

Els darrers anys la cultura de la integritat s’ha impulsat posant en la paraula “ètica” la força que va molt més enllà de la paraula “llei”. El sector privat té les figures dels compliance, que tenen l’obligació de vetllar per la legalitat dels negocis, i el sector públic, una gran normativa que vol evitar males pràctiques. Què està passant? És només una façana d’aparent compliment? Quina importància se li dona a la prevenció eficaç? La resposta és que això pot passar en alguns casos, però també que amb una mirada democràtica sabem que aquest camí de la decència ara ja és imparable. L’autèntic repte és transformar la lògica del poder, i només es fa des de la dimensió de la defensa de l’interès general i el compromís ètic dels que gestionen o reben diners públics.

L’historiador català Borja de Riquer i els seus col·laboradors, en el seu llibre La corrupció política a l’Espanya contemporània, van establir el perímetre de la corrupció: la relació entre els grans grups econòmics i la política, la monarquia com a mirall de referència corrupta, el caciquisme i la corrupció local, i les dificultats en la persecució penal de la corrupció. El canvi de paradigma hauria d’incloure la política de les designacions, els conflictes d’interessos i la consolidació dels sistemes d’integritat.

La clau per evitar la corrupció no resideix només en el càstig un cop apareix, sinó en la consolidació dels mecanismes institucionals existents que en dificultin l’arrelament. Això inclou transparència efectiva, sistemes de control independents i capacitat de transformació. Quan les institucions funcionen, la corrupció té menys espai per créixer.

Una justícia àgil, imparcial i deslliurada de pressions polítiques, és un altre pilar fonamental. Quan els ciutadans perceben que la llei no es fa complir de la mateixa manera a tothom, el pacte democràtic s’erosiona. És per això que cal protegir els òrgans judicials de qualsevol ingerència partidista, tant en la seva composició com en les seves actuacions. Tanmateix, hi ha un altre perill més subtil però igualment destructiu: l’ús oportunista de la corrupció com a arma política o judicial. Quan la lluita contra la corrupció esdevé un instrument per desgastar adversaris i no una acció sincera per millorar la qualitat democràtica, es perverteix el seu sentit original. Els casos de corrupció no s’investiguen per fer justícia, sinó per fer titulars. No es jutja per purgar el sistema, sinó per desequilibrar-lo.

Aquest ús interessat pot acabar generant un efecte paradoxal: una societat cada cop més escèptica, que ja no sap si un cas és real o fabricat, si una condemna és justa o política. En aquest escenari, la desafecció ciutadana creix, i amb ella el risc de normalitzar la corrupció o de caure en el cinisme. Si tot és corrupte, res no importa. I aquest és el veritable triomf dels corruptes.

Evitar la corrupció no és només una tasca institucional. És també un repte cultural. Cal fomentar una ètica pública compartida, que premiï la integritat i penalitzi la complicitat. Els valors de servei públic, responsabilitat i exemplaritat han de ser el centre del discurs polític, però també de l’educació i dels mitjans de comunicació. Les institucions fortes es construeixen des de baix: amb ciutadans actius, crítics, formats i exigents. Però també des de dalt: amb líders que assumeixin responsabilitats, no només per les seves accions, sinó també per les del seu entorn.

Abans de la corrupció hi ha sempre una oportunitat per fer les coses bé. Quan aquestes oportunitats s’aprofiten, la corrupció no desapareix del tot, però deixa de ser sistèmica. Així, la comissió que rep un secretari accidental d’un ajuntament petit de part del ferrer a qui se li han contractat tots els bancs de ferro del nou jardí públic, hauria d’esdevenir tan greu com els contractes milionaris de la constructora i les comissions intercalades. Cal fer memòria, sí, però sobretot anticipar-se. No n’hi ha prou amb castigar el que es fa malament: cal imaginar i construir el que encara no ha passat, per evitar que torni a passar. Aquesta és la veritable política del futur: la que es juga abans de la corrupció.