Jutges colpistes

“Són molt pocs els jutges que, ni ara ni abans, han mostrat estimació per la democràcia triomfant el 14 d’abril. Més aviat al contrari, han manifestat adustesa i aspror.” Les declaracions anteriors va fer-les l’advocat Ángel Ossorio Gallardo el 16 de juny del 1936. I es troben recollides en un estudi publicat recentment, Jueces contra la República, de Rubén Pérez Trujillano, llicenciat en dret per la Universitat de Granada. El llibre, molt recomanable, explora un tema poc estudiat: l’oposició de la judicatura a les reformes republicanes.

L’autor dedica un capítol sencer al cas català. I recull exemples del rebuig dels jutges a l’autonomia; no només pel que aquesta representava com a “element transformador de l’estructura estatal i de la definició cultural de la nació espanyola”, sinó també perquè anava associada a les aspiracions de reforma social. Un organisme que es va manifestar amb especial bel·ligerància va ser el Tribunal de Garanties Constitucionals, el precedent del Tribunal Constitucional, que va suspendre la principal llei del Parlament (la de contractes de conreu) i va condemnar el govern de la Generalitat per la revolta del 6 d’octubre del 1934. Es tractava d’un organisme polititzat, amb una presència significativa de l’extrema dreta. Tres dels seus membres van subscriure el manifest fundacional del Bloque Nacional, un partit contrari a l’Estatut i a la democràcia; i un d’ells, Víctor Pradera, havia assegurat en un article a ABC que “no s’hauria arribat a Macià ni a Companys sense el fet diferencial de Cambó”. L’oposició de la magistratura no només es manifestava des de Madrid. Un dels jutges que exercien a Catalunya, Buenaventura Sánchez-Cañete, es va implicar de valent en el cop d’estat del 10 d’agost del 1932, que pretenia impedir l’aprovació de l’Estatut; i molts magistrats i fiscals estaven afiliats a la Falange i van participar en l’aixecament del 19 de juliol del 1936. Es tractava, obertament, de jutges colpistes.