La carta que trenca el silenci

Per a què serveix una carta? Pot ser un gest íntim, però també una denúncia col·lectiva. I això és el que han fet gairebé un centenar de persones represaliades pel franquisme: escriure una carta conjunta al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Comitè Contra la Tortura de les Nacions Unides. Una carta que diu prou a la impunitat, prou a l’oblit institucional, i que trenca el silenci imposat ara que aviat farà 50 anys de la mort de Franco.

Aquest dijous, a la sala d’actes de La Model, es va presentar la campanya Mai és tard per fer justícia, però ha de ser ara, impulsada per l’Associació Irídia amb el suport de moltes entitats memorialistes. L’objectiu és clar: portar l’Estat espanyol davant les instàncies internacionals per obligar-lo a investigar les tortures del franquisme i la transició.

Tres víctimes —Carles Vallejo, Maribel i Pepus Ferrándiz— iniciaran procediments davant el TEDH i l’ONU. Fins ara, aquestes instàncies han respost que les víctimes arribaven tard, però els crims de lesa humanitat no prescriuen mai, i per tant l’Estat espanyol té l’obligació —encara avui— de perseguir-los.

La carta també és una crida a la societat. Les tortures del franquisme ens interpel·len a tots perquè no formen part del passat, sinó que la impunitat és ben present en aquest Estat pretesament democràtic que no ha fet mai net amb el seu passat totalitari. Jo l’he signat a justiciaantifranquista.cat amb l’esperança de poder celebrar, aviat, mig segle de la mort de Franco havent fet justícia.