Victoire ha de viure

No és l’única ni l’última persona que s’ha expressat en aquest sentit, però avui, per ser encara més exigents amb el nostre ofici, el citem a ell, a Ryszard Kapuscinski (Pinks 1932-Varsòvia 2007), el mestre, escriptor, reporter de guerra que justament va dir de la guerra que “és l’última fase del fracàs de la comunicació humana”. Respecte a la responsabilitat de les grans agències, fou ben explícit: “És molt important sobre què informem i el llenguatge que utilitzem. Les guerres comencen abans que les bombes, comencen amb el llenguatge de l’odi.” Totalment d’acord: recordem La llengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer.

Pensem també què passa quan els corresponsals se’n van, quan s’apaguen les càmeres o ni tan sols s’encenen. El cert és que a hores d’ara transmetem abastament sobre els conflictes d’Ucraïna i Rússia, d’Israel i Palestina, dels EUA i de l’Iran, potser parlem una mica de l’Afganistan (del brutal apartheid contra les dones), però ni poc ni molt de la violenta i sistemàtica ocupació del Sàhara per part de Marroc. I a batzegades, sense un fil analític que ens situï en la problemàtica real del pa que s’hi menja, sí que fem menció a les batusses de l’est de la República Democràtica del Congo (RDC) que fa trenta anys que duren, i ho fem obviant generalment el paper que hi juga el règim amic de la veïna Ruanda, amb el seu president Paul Kagame al capdavant.

Quan els periodistes se’n van –o no hi van– passen coses que ningú no veu. Hi ha una dona que sí que parla clar tot i que se l’hauria d’escoltar més, una dona defensora de la veritat, la justícia, el diàleg i la pau, molt perseverant i d’alt nivell polític i humà que es diu Victoire Ingabire Umuhoza, i que justament per aquestes perilloses raons és intimidada, empresonada i torturada, sota l’acusació de propagar la ideologia del genocidi, el desordre públic, de crear grups de malfactors per enderrocar el govern i tota mena de pretextos que els règims autoritaris acostumen a inventar per justificar la seva vocació repressiva. Victoire Ingabire és, des que va tornar a Kigali, al 2010 (després d’un llarg exili europeu que ens va permetre conèixer-la a Barcelona i a Ciutat de Mallorca, gràcies al prestigiós advocat i mediador internacional Jordi Palou-Loverdos) la líder més visible de l’oposició ruandesa amb tanta acceptació popular que se li impedeix concórrer a les eleccions, no fos cas que Paul Kagame no obtingués majories clamoroses com ara la del 99% dels vots (presidencials del 2024), que és evident que ningú que jugués net des del punt de vista democràtic podria mai assolir. El 19 de juny passat, Ingabire fou detinguda de nou i els seus advocats temen per la seva vida –en els últims anys han estat assassinats alguns dels seus col·laboradors més propers–. Ella mateixa fou empresonada entre el 2010 i el 2018, i un cop indultada se li han continuat negant els seus drets polítics, civils i humans, així com viatjar per retrobar-se amb els fills i el marit malalt.

Per què persegueixen Victoire Ingabire? Per l’enorme i creixent suport que aplega, i a això es deu l’aferrissament a neutralitzar-la per part d’un règim que podria estar en hores baixes, incapaç d’amagar la seva cara obscura i denunciat d’un temps ençà per organismes com ara Amnistia Internacional, Human Rights Foundation i també per la Unió Europea, argumenta Palol-Loverdos . Què impulsa la líder opositora? Ho repassem amb ell: que tots els responsables de genocidi i crims comesos entre 1990 i 2000 –tant del grup tutsi com del grup hutu– siguin portats davant de la justícia per assolir una veritable reconciliació al país. Que Ruanda es converteixi en un estat autènticament democràtic que no silenciï o elimini l’oposició i que els seus habitants puguin escollir qui els representa. Que el president Kagame deixi d’impulsar la guerra a l’est de la República Democràtica del Congo i d’espoliar minerals clau per a la indústria tecnològica amb la complicitat d’importants multinacionals. Que es posi fi a la matança i/o violació de dones i nenes capturades com a moneda de canvi d’interessos espuris.

Són coses que hem de veure i difondre. Si apaguem la llum es fon Victoire Ingabire i altres activistes pels drets humans: guanya la guerra, fracassa la humanitat una altra vegada. Victoire ha de viure.