Consensos i silencis

La conseqüència de l’abandonament del projecte independentista fins i tot per aquells partits que diuen defensar-lo, equival a un complet abandonament d’un projecte per a Catalunya i el mer acontentar-se en la inèrcia. Però l’statu quo no durarà sempre. A mitjà termini no durarà perquè el país està immers en una transformació social, demogràfica, cultural i econòmica que directament amenaça la continuïtat de la comunitat nacional catalana. I a curt termini perquè el poder socialista que és apuntalat pels al·ludits partits independentistes amb el compromís tàcit de pacificació i de conservació de les poques quotes d’autogovern que es mantenen, també penja d’un fil.

PENJA D’un fil, de forma evident, el poder socialista al govern d’Espanya amb un Pedro Sánchez assetjat pels casos de corrupció i cada setmana amb l’ai al cor que no hi hagi noves revelacions en la trama dels casos de Koldo, Ábalos o Cerdán que afectin altres instàncies del PSOE i que portin a la implosió final de l’actual executiu en la forma de dimissió del seu cap o de convocatòria d’eleccions anticipades.

Però també PENJA D’UN fil el manteniment del govern de la Generalitat encapçalat per Salvador Illa, encara que el sistema polític i mediàtic, en aquest règim de consensos i silencis que fa temps que plana sobre la direcció de les institucions catalanes, provi de dissimular-ho.

No es tracta tan sols de la delicada aritmètica que dona suport al govern d’Illa i que depèn tan sols d’un diputat, sigui el diputat que li proporciona el tripartit de facto d’esquerres amb ERC i Comuns o sigui aquell resultant d’un eventual auxili de la majoria espanyolista del PP i Vox en cas que el PSC perdés la confiança dels primers. Es tracta que el govern d’Illa també transita sota l’allargada ombra de la corrupció que projecta el cas Koldo, especialment durant l’etapa de l’actual president de la Generalitat al capdavant del Ministeri de Sanitat en el moment àlgid de la pandèmia, i la seva controvertida adquisició de material sanitari amb escandalosos sobrecostos; així com l’encobriment per part de l’actual executiu de les possibles desviacions de fons promogudes sota el govern d’Aragonès en relació amb la gestió de l’extinta Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (Dgaia) o amb les contractacions en l’àmbit dels mitjans de comunicació públics, circumstància per la qual alguns percebem l’autèntica raó del suport d’ERC a Illa.

Així com el col·lapse del govern de Pedro Sánchez i de la majoria de grups d’esquerres i nacionalistes que li donen suport conduirà previsiblement a una nova configuració política a Espanya fonamentada en una sòlida majoria conservadora i espanyolista (l’Estat, en definitiva, continuarà encara que sigui en la seva forma més abominable per les llibertats individuals i col·lectives), és menys clar quin escenari s’obriria després de la caiguda d’Illa, i és possiblement aquesta incertesa la que dissuadeix fins i tot els grups de l’oposició de promoure amb determinació el final de l’executiu català.

En aquest sentit, l’independentisme probablement no serà prou fort per tornar a assolir les àmplies majories que van portar al Procés, però sí que podria tenir el poder d’arrossegar el sistema autonòmic a una situació de bloqueig durant un llarg període. En altres paraules, a l’Illa caigut, sempre que la raó final del seu declivi no fos associat a un cas de corrupció massa clamorós, el seguiria un Illa en funcions durant molts mesos i, per tant, una acceleració en la precarietat de les institucions autonòmiques.

En efecte, el diputat crític que ara sosté la majoria de govern és possible que s’esvanís en una tendència a la fragmentació encara més gran al Parlament de Catalunya, una fragmentació que sols podria ser superada per una entesa encara més evident i sòlida que la que ara articulen el PSC i ERC entre grups que en el seu moment van donar suport a l’aplicació del 155 CE i a la repressió i grups suposadament independentistes. Però aquests darrers, com ja ha fet ERC, no s’haurien de permetre el luxe de claudicar en els seus principis ideològics, l’assoliment de la República Catalana, per salvar una autonomia agònica sense experimentar una nova davallada electoral.

Si algun poder hem de tenir els electors després de tot el que ha passat en la darrera dècada i mitja és que, en definitiva, no hauríem de poder tolerar que els vots de la llibertat de Catalunya anessin a refermar la seva assimilació en un context que tot es desballesta, ni que es disfressés amb la narrativa d’una suposada confrontació amb la ultradreta, tant espanyola com catalana. Els independentistes, en conclusió, no estan per salvar l’autonomia, i encara menys una autonomia esdevinguda l’últim reducte del socialisme espanyol.