Ni l’avi ni la Moreneta

Aquest dissabte es produirà a Catalunya la primera insurrecció popular contra la correcció política i la cancel·lació que això comporta. D’una manera o una altra, el públic –i, pel que diuen, algun dels grups convidats– acabaran cantant El meu avi, encara que el difunt Josep Lluís Ortega Monasterio hagi estat embolicat, via periodística, en un cas de prostitució que la família nega rotundament. La paradoxa és que El meu avi és un símbol light del catalanisme, apte fins i tot per a regionalistes folklòrics. El seu “Visca Catalunya, visca el Català” final reprodueix, simbòlicament, l’enyorança d’uns mariners catalans que estan servint a l’Imperi espanyol i que moren “al peu del canó” per conservar l’espanyolitat de l’illa de Cuba. Uns catalans ben diferents dels que, per la mateixa època, dissenyaven la primera estelada en homenatge als independentistes cubans. El fet és que, entre el catalanisme tènue i la piconadora woke, l’alcaldessa de Palafrugell, del PSC, ha triat la segona opció. No és fàcil equivocar-se tant, ni tan sols vivint en el progressisme amniòtic de Bluesky.

És curiós que des de l’òrbita ideològica del PSC es forcin fins a l’extrem els símbols més potencialment utilitzables per un catalanisme tebi, que és –almenys en teoria– el que convindria al “reencuentro” que proclama Salvador Illa. El meu avi ha caigut en desgràcia mentre, pocs dies abans, Felip de Borbó arrossegava Montserrat fora del catalanisme sense miraments, ignorant olímpicament aquella frase verdagueriana del Virolai (“Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient”) sempre tan indigesta per a l’independentisme.

No hi ha miraments. Ni l’avi de Cuba ni la Moreneta, d’entrada, no són prou autonòmics ni prou de règim comú. O sigui que, en realitat, com diu el president del Polònia, “Visca Catalunya”, sí, “però no ens flipem”. Doncs això.