Les circumstàncies acorralen Sánchez
La imatge, forçosament imaginària, de Santos Cerdán entrant en una cel·la de Soto del Real marca possiblement un punt i a part determinant en la crisi interna que assota el PSOE des que va esclatar aquest tèrbol afer. Partint de la base que el sistema judicial espanyol s’ha guanyat a pols que moltes de les seves decisions s’hagin d’entomar amb suspicàcies, i més quan afecten personalitats del context polític del moment, l’empresonament del que va ser la seva mà dreta situa Pedro Sánchez, i per extensió tot el seu govern, davant d’un escenari d’imprevisibilitat màxima. Per començar, perquè la resolució del jutge Leopoldo Puente apunta dues tesis, connectades entre si, que són una potencial bomba de rellotgeria per al PSOE, com són que Santos Cerdán no hauria actuat suposadament mogut per un afany de lucre personal a l’hora de cobrar comissions il·legals, sinó que formaria part d’una trama perfectament estructurada i planificada per finançar irregularment el partit.
A la pràctica, aquest raonament és una constatació més que Sánchez no té les regnes d’aquesta crisi i per tant va absolutament a remolc del que pugui anar escatint, i filtrant després, la Guàrdia Civil amb aquella manera de fer seva tan marca de la casa, com ara un jutge que ja ha expressat públicament la seva intenció explícita d’estirar el fil fins allà on faci falta. Amb Pedro Sánchez cada cop més acorralat per les circumstàncies, el marc més previsible és que la pressió política contra ell sigui cada cop més asfixiant. D’entrada per part del PP, un partit que té una condemna per corrupció però que no té cap dilema moral, cap, per intentar esprémer el rèdit de l’escàndol un cop ha olorat sang. Però no és només això. Als mateixos socis de coalició, Sumar, i de legislatura –des de Junts a ERC, passant pel PNB– se’ls veu cada cop més incòmodes amb una situació tan espinosa. A partir d’aquí, cada nou àudio o cada nova resolució no farà res més que erosionar un govern que haurà de multiplicar l’epopeia del ‘Manual de Resistencia’ per mirar d’improvisar tallafocs encaminats al que ja és el seu únic objectiu polític possible: sobreviure.