Havaneres i tradicions

Com que tothom es veu amb cor d’opinar sobre la supressió de l’havanera El meu avi de la cloenda de la Cantada que es fa aquest vespre a la platja del Port Bo de Calella de Palafrugell, no vindrà pas d’aquí que un natural del municipi també hi digui la seva. Sobretot per constatar que les tradicions ho són fins al dia que deixen de ser-ho. També va ser una tradició que, en les primeres cantades calellenques, no s’hi admetessin composicions noves fins que hi van entrar com un tsunami per evitar que es resclosís la lloable acció de preservar les antigues. També ho era que es tanqués el festival exclusivament amb La bella Lola, fins que el 1980 els organitzadors hi van afegir El meu avi després de dues edicions d’interpretar-la a l’inici, perquè el públic la reclamava al final. També ho és, encara, que el públic s’esgargamelli cridant “Visca Catalunya, visca El Català”, com si això ja resolgués tots els contenciosos culturals i polítics que el país té amb Espanya i com si una oportunista ficció èpica, situada en la guerra colonial amb Cuba, no estigués als antípodes de les reivindicacions catalanistes. Com també és tradició creure que El meu avi és patrimoni públic perquè és l’havanera més coneguda i interpretada de totes, mentre els hereus d’Ortega Monasterio en van rebent la liquidació dels drets d’autor. Confonem les reiteracions amb les tradicions, que estan molt per sota de la principal: la preservació del patrimoni cultural que representen totes les havaneres i tots els cants de taverna, sobretot els heretats dels nostres avantpassats, als autors dels quals mai no se’ls ha tingut en compte ni els vicis, ni les virtuts, ni les fílies, ni les fòbies. És per això que la pusil·lànime decisió dels organitzadors municipals d’enretirar El meu avi de la cloenda coral de la Cantada d’aquest any no té cap transcendència: aquesta havanera romandrà en el repertori particular dels intèrprets. Entre els uns i els altres, n’han fet un gra massa.