Les apostes i la sort (reflexió)

Moltes vegades m’he preguntat com és que les persones en general juguen a les apostes. Suposo que és per veure si poden canviar l’economia de la seva vida. El cas que vull comentar són les apostes de poc import, com ars loteries i similars apostes de l’Estat, travesses, etc. Durant 20 anys aproximadament he “jugat” a sis o set números de totes les apostes que hi ha durant tota la setmana; he posat entre cometes “jugat”, perquè no he comprat cap bitllet, ja que cada dia el mirava en els diaris i mai m’ha tocat, alguna vegada tres números. Els meus fills sempre han estat en contra d’aquesta manera d’apostar, virtual, ja que si em toqués un dia tindria una gran decepció. Jo vaig decidir aquesta manera d’apostar, pel cas que els vull narrar. Un diumenge tornava de jugar als escacs i en passar per la plaça de la vila hi havia un lloc de venda de l’Once. Vaig comprar un bitllet i el vaig posar a la vitrina, resulta que m’havia tocat, quatre últims números del cupó. El diumenge següent vaig passar per on havia comprat el cupó i li vaig agrair que m’hagués donat el premi. El venedor em va respondre que no havia donat cap premi i que aquest número no el portava. I ell va insistir que no, jo li vaig repetir que me l’havia donat ell. Bé, ja marxava cap a casa després d’insistir moltes vegades i va sortir de la cabina i em va dir: “Té vostè raó! Resulta que un company me’ls va donar per a lliurar-los, amb els que no s’havien venut, i jo els vaig penjar per a la venda i li vaig donar a vostè segurament.” Com es dedueix d’aquesta història, aquest premi era per a mi, fes el que fes, són massa causalitats. Pel que he entès, pots provar de tant en tant, no fa falta jugar cada dia a números fixos. Si ha de tocar, et tocarà. Pot ser que tinguin raó, que un dia em toqui, la qual cosa estic gairebé segur que no m’afectarà, ja que aquesta és la condició que em vaig posar en iniciar aquesta història.