Com ens va ensenyar

El tro­ba­rem molt a fal­tar. Els fami­li­ars i amics, és clar, perquè hi tenien un vin­cle afec­tiu directe. Però a Joan solà el tro­ba­rem a fal­tar tots els cata­lans, encara que no el coneguéssim per­so­nal­ment i encara que no es vul­gui. Els seus mèrits ja els han glos­sat plo­mes insig­nes i auto­rit­za­des en el moment de par­lar de la seva vida en el moment de la mort. Han sigut molts, perquè la seva per­so­na­li­tat abas­tava tots els camps i aspec­tes rela­ci­o­nats amb la llen­gua i el país. Va ser un gran pro­fes­sor i dei­xarà molts dei­xe­bles ben for­mats. Va ser un lúcid ana­lista de la nor­ma­tiva i dei­xarà molts tre­balls perquè el català sigui una llen­gua amb cap i peus i perquè el seu estudi tin­gui unes bases sòlides. Va ser un magnífic divul­ga­dor i les seves refle­xi­ons arri­ba­ven a molta més gent que a la comu­ni­tat filològica. Va ser un lúcid ana­lista de la situ­ació social i política de la llen­gua i va tenir una veu clara i valenta per plan­te­jar la dura rea­li­tat del català en el con­text polític i social de sub­missió a Espa­nya. “No és veri­tat que hi hagi con­vivència pacífica entre el català i el cas­tellà”, va dir quan li van con­ce­dir el Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes. I, irònica­ment, el dia de la seva mort va començar a sor­tir dels jut­jats la nova ofen­siva con­tra el reco­nei­xe­ment del català al seu propi país (i l'aigua que bai­xarà). De tot això, per sort, en que­darà la seva obra. En aquest aspecte, Solà serà immor­tal. Però sí que ens hem que­dat per sem­pre sense el Solà vigi­lant, el Solà llui­ta­dor, el Solà de les veri­tats com un tem­ple sobre la rea­li­tat del moment. El Solà en qui molts car­regàvem les nos­tres debi­li­tats quan a vega­des ens estalviàvem una mínima fer­mesa i canviàvem de llen­gua per ser més pràctics. O quan rebaixàvem plan­te­ja­ments i decidíem no escriure una deter­mi­nada expressió massa nos­trada perquè pot­ser no l'enten­dria tot­hom. Com que ell estava sem­pre al peu del canó, els altres podíem rela­xar-nos en la dura vida del par­lant català. El tro­ba­rem a fal­tar, és clar. I per hono­rar-lo hau­rem de ser més ferms a l'hora de ser com ell ens va ense­nyar a ser. La lluita con­ti­nua. I al final depèn de nosal­tres.