Opinió

Terra endins

Em va pas­sar a mi. Vaig entrar a l'únic cafè d'un poble de les Gar­ri­gues. Sor­presa: no hi havia cap home a la barra. Això sí, hi havia mol­tes dones i una direc­tora. Ningú em va mirar. No és que hi hagués cap neces­si­tat, però als pobles i als bars tot­hom et mira. El bro­git era potent. Vaig dema­nar un cafè i vaig seure en una taula de fòrmica gas­tada per tan­tes par­ti­des de dominó i vaig obser­var com aque­lla banda de dones orga­nit­zava un repar­ti­ment de men­jar, men­tre es pas­sa­ven infor­mes de la salut d'una o altra per­sona gran i feien paquets que dis­po­sa­ven en pla­tes amb un lema imprès en llatí: quid pro quo. La direc­tora anava amunt i avall amb ordres i papers que omplia o dei­xava que les seves assis­ten­tes orde­nes­sin en unes peti­tes safa­tes amb les ini­ci­als “qdq”. Era curi­osa l'escena. Després vaig assa­ben­tar-me que repar­tien ali­ments al marge de les ins­ti­tu­ci­ons ofi­ci­als; perquè ningú els havia escol­tat quan par­la­ven de les neces­si­tats reals de famílies del poble i d'emi­grants, per sobre­viure. Qui em va infor­mar deia que la direc­tora tenia valors antics, que no era del poble; però que tot­hom la res­pec­tava, perquè havia era­di­cat la gana amb unes micro­xar­xes d'ajuda ali­mentària, on esta­ven invo­lu­crats els comerços i res­tau­rants de la con­trada. Quin valor! No pen­sin que és una inno­cen­tada, em va pas­sar a mi, un dia d'aquest hivern.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.