Generositat

No vivim pas un temps gaire incli­nat a la gene­ro­si­tat. Per això el ves­pre d'avui i la diada de demà, en què aque­lla vir­tut es con­ver­teix en el cen­tre d'esce­ni­fi­ca­ci­ons públi­ques i de cele­bra­ci­ons pri­va­des, tenen un sen­tit pecu­liar en el nos­tre calen­dari. Par­lem de gene­ro­si­tat i no pas de con­sum, dos con­cep­tes que en la soci­e­tat actual van tan bar­re­jats que sovint es con­fo­nen. La inci­tació al con­sum és cons­tant i ens arriba des de totes ban­des i d'un cap de dia a l'altre. Per grei­xar la roda de l'eco­no­mia i de la pro­ducció és neces­sari que con­su­mim. Per tant som empe­sos a fer-ho amb tota mena de recur­sos, sobre­tot amb la seducció publi­citària, més sub­til o més directa, més ela­bo­rada o més pri­mi­tiva, admi­nis­trada a tot arreu i a tota hora, amb una insistència cons­tant. Con­su­miu, con­su­miu! Però no és de con­sum que volíem par­lar, sinó de gene­ro­si­tat, que és una qua­li­tat humana molt ante­rior a la soci­e­tat con­su­mista i d'un solatge més dens. Per exer­cir la gene­ro­si­tat es neces­sita estar en dis­po­sició de fer-ho i tenir-ne la volun­tat. És més impor­tant la segona con­dició que la pri­mera. No sem­pre és més generós qui més té. L'experiència insi­nua més aviat el con­trari, amb tan­tes excep­ci­ons com vul­gueu, és clar. Es pot ser generós tenint molt poc i es pot no ser-ne tot i viure en l'abundància. Per tant, la con­dició prin­ci­pal per ser generós és pos­seir-ne la incli­nació, reconèixer-ne la qua­li­tat i els avan­tat­ges, no mal­fiar-se'n. Gau­dir exer­cint la gene­ro­si­tat, sen­tir-se'n satis­fet. Això és més fàcil en l'àmbit par­ti­cu­lar i fami­liar en l'ambi­ent que es crea en dies com avui i demà. En canvi, en l'àmbit social i al llarg de l'any, obser­vem que la gene­ro­si­tat recula i es va reti­rant. No ens refe­rim a la gene­ro­si­tat impul­siva esti­mu­lada per una marató tele­vi­siva, sinó a la gene­ro­si­tat com a prin­cipi social i públic. Que tot­hom s'espa­vili com pugui. Aquesta frase la du el vent d'aquests últims anys, amb força més inten­si­tat que en altres temps. I no pas perquè les but­xa­ques s'hagin anat bui­dant, sinó perquè els cors s'han anat endu­rint.