(Auto)determinació

Nou pre­si­dent a Cata­lu­nya, nous con­se­llers. Els desitjo sort i una opo­sició no tan ferotge com la patida pels seus pre­de­ces­sors. La de la premsa i ter­tu­li­ans, que van mor­ti­fi­car el tri­par­tit des del pri­mer dia, qüesti­o­nant-ne legi­ti­mi­tat, mag­ni­fi­cant-ne errors i negant-li tot encert o rea­lit­zació –i n'han estat unes quan­tes, mol­tes més que en períodes ante­ri­ors injus­ti­fi­ca­ble­ment ide­a­lit­zats– segur que es trans­mu­tarà en una posició molt més suau, com­pren­siva, fins i tot còmplice. Ja s'està veient. La des­pi­e­tada pressió mediàtica i política que han hagut de supor­tar els exe­cu­tius cata­la­nis­tes i d'esquer­res no té parangó en aquest país (pot­ser sí en el veí, Cinca enllà, més sal­vat­ges en aquest i altres aspec­tes de la vida pública).

No sé si el món és dels valents, però està vist que el govern no. Voleia altre cop la ban­dera del seny, i s'imposa, després d'un parèntesi que a alguns se'ls feia etern, l'ordre natu­ral de les coses. Cata­lu­nya és com és. No paga la pena lle­par-se les feri­des massa temps. Ni nostàlgia ni revenja. La vida con­ti­nua. I a aquest nou equip gover­na­men­tal, del qual sos­pito que –a diferència del d'abans– serà més de parau­les que no de fets (com­pro­vat que l'elec­tor pre­fe­reix a les obres els relats, encara que es tracti de fau­les), entenc que no se li pot exi­gir la pro­cla­mació uni­la­te­ral de la inde­pendència, com recla­men qua­tre gats visi­o­na­ris que no toquen de peus a terra, ni tan sols un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació. La gent no els segui­ria ni La Van­guar­dia ho per­me­tria. I en el pre­sent con­text, ja sabem que La Van­guar­dia mana molt.

Tam­poc no els cal amoïnar els fla­mants diri­gents autonòmics que algun ingenu des­pis­tat els retre­gui supo­sa­des con­tra­dic­ci­ons entre el dis­curs de set anys denun­ci­ant imper­do­na­bles tebi­e­ses anti­pa­triòtiques d'uns intru­sos engan­xats a la pol­trona i el cotxe ofi­cial –dos ter­mes des­pec­tius que han mira­cu­lo­sa­ment des­a­pa­re­gut del lèxic periodístic– amb l'actual refre­da­ment de tota exci­tació sobi­ra­nista, que porta per exem­ple a con­ver­tir un con­cert econòmic en sim­ple pacte fis­cal. De la calor decla­ma­tiva a la fre­dor rea­lista, efecte dutxa esco­cesa. No sé si el model eman­ci­pa­dor a imi­tar és encara Escòcia, però el raig d'aigua con­tras­tada que evoca aque­lles ter­res altes amb regust de malta i so de gaita sí que està sent apli­cat a una crèdula ciu­ta­da­nia que sem­bla dis­po­sada a empas­sar-s'ho tot, Millet inclòs.

El pre­si­dent Mas no ho tindrà tan pla, per més bé que s'hi posin opinió pública i sobre­tot la publi­cada. Hi ha la crisi, per des­comp­tat, però hi ha també un feno­men amb què Pujol no es va haver d'enfron­tar: l'acció de govern pujo­lista només podia ser com­pa­rada amb la fran­quista i era fàcil sor­tir-ne ben parat, la que durà a terme el gabi­net aca­bat de cons­ti­tuir haurà d'aguan­tar la com­pa­ració amb les eta­pes de Mara­gall i Mon­ti­lla, que quant a feina feta han dei­xat el llistó molt alt, ho reco­ne­guin o no els votants. També pel que res­pecta a fites naci­o­nals, com en l'àmbit lingüístic: llei de cinema, llei d'aco­llida, codi de con­sum, nivell C a les uni­ver­si­tats... Ja he dit que a Mas i com­pa­nyia no els podem exi­gir l'auto­de­ter­mi­nació, però sí deter­mi­nació, que man­tin­guin la línia de fer­mesa en alguns temes sen­si­bles dels seus ante­ces­sors.