Desídia

Ens quei­xem sovint, amb raó, que el Camp de Tar­ra­gona és l'únic indret del país on han col·locat una estació de tren d'alta velo­ci­tat allu­nyada de les dues ciu­tats més habi­ta­des, i que això pro­voca una inco­mo­di­tat evi­dent per a la majo­ria d'usu­a­ris, però poques vega­des recor­dem que això passa perquè uns res­pon­sa­bles polítics no van nego­ciar bé quan tocava. Els d'avui, de polítics, sem­blen poc interes­sats de veri­tat en grans infra­es­truc­tu­res d'aquest tipus. En par­len molt però se'n pre­o­cu­pen poc. Mirem què passa amb l'aero­port. És evi­dent que no es pot col·locar al mig d'una ciu­tat, però també que la manera d'arri­bar-hi ha de ser fàcil. Al nos­tre, a l'hivern, hi ha ben pocs vols i els hora­ris són con­tro­la­bles. Experiència vis­cuda: un usu­ari que no hi volia anar amb cotxe –ens fan molta pro­pa­ganda perquè l'estal­viem– va pre­gun­tar els hora­ris dels auto­bu­sos cap a Tar­ra­gona. N'hi ha un a les dues de la tarda i cap altre fins qua­tre hores després. La raó, és clara: entre­mig, no hi ater­ren avi­ons. Igual de clara la res­posta a la pre­gunta següent: si l'avió duu retard, l'autobús, s'espera? Con­tes­tació: no. Afe­git: pot aga­far-ne un fins a Reus i d'allí un cap a Tar­ra­gona. Rèplica: o uti­lit­zar l'aero­port del Prat.

L'avió va dur mitja hora de retard, l'autobús va mar­xar a les dues en punt, buit, i l'usu­ari va haver d'aga­far un taxi. Aplau­di­ments a l'orga­nit­zació.