Anàlisi
Ja som ‘Polònia'!
Tot i que és un acte poc elegant parlar d'un mateix, permetin-me que els digui que dec ser de les poques persones que no ha vist mai el programa de TV3 Polònia. No hi interpretin cap crítica al programa, i molt menys als milions de catalans que els agrada molt, simplement sóc descriptiu. A mi no em fa gràcia veure paròdies d'aquesta mena, m'agrada més un altre tipus d'humor. També em costa acceptar això que es diu tant i que hom vol donar com a dogma de fe: que un país que es riu de si mateix i de les seves autoritats i institucions és un país modern. Si l'afirmació es verídica, no em costa gens acceptar que aquesta modernitat no és la meva.
Per mi, un país petit, feble i amb tantes forces i adversitats a vèncer alhora, necessita altres arguments, i un n'és el prestigi. I el prestigi no es guanya amb paròdies, sinó que es guanya amb treball, amb seriositat, amb dedicació, amb eficiència, amb fermesa i, sobretot, amb reputació. I jo tinc la sensació que aquests programes, a banda d'enriquir econòmicament uns quants, empobreix el sentit d'autoritat entesa com a dual: autoritat i autoritas. I ara la meva sensació és que tenim moltes autoritats i escassegem d'autoritas. Un exemple clar del que dic em el va proporcionar diumenge passat la molt honorable presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, quan es va deixar disfressar i fotografiar de fada, en una revista. Amb aquest gest, la segona autoritat catalana demostra la falta d'autoritas. I, quan les principals autoritats catalanes es mostren així de frívoles, és que l'efecte Polònia ha entrat en els més alts despatxos de la política catalana. I em nego a lluitar per tenir un país així de frívol: mentre la molt honorable es vestia de fada, el conseller Mas-Colell anava a Madrid a reclamar seriosament allò que és nostre i va tornar a trobar la caixa tancada. I ara ja sabem que el govern espanyol no enganya. I el nostre govern, com a dependents que en som, només pot fer el que ha anunciat el conseller: uns pressupostos amb un dèficit per sobre del 2%. Aquesta mesura afectarà també el govern socialista espanyol, ja que podria desencadenar efectes secundaris en els mercats internacionals, i també tindrà efectes negatius per a nosaltres, perquè la negativa a donar-nos aquests 1.450 milions suposarà haver d'anar a demanar més crèdit. Un dels fets diferencials d'aquest govern respecte als anteriors el va resumir aquella frase del discurs del president Mas, que venia a dir, més o menys, això: “Jo no buscaré l'enfrontament, però, si es produeix, tampoc no l'evitaré”. És a dir, allò d'abans, que sempre acabàvem cedint per una mena de prudència malt entesa, sembla que s'ha acabat, i aquest anunci i la decisió del dèficit per sobre del 2% en són una mostra. No tinc cap dubte que anem cap un enfrontament fort amb Espanya i, per tant, més que mai, els nostres dirigents han de tenir la responsabilitat de l'autoritas per afrontar l'escomesa. La decadència espanyola és importantíssima i ens arrossega, i si volem sobreviure ens hem de fer, com a mínim, no dependents.
L'atur d'aquesta setmana ens indica la situació real; ser depenent d'un país que té cinc milions de desocupats, que són més que a França i Itàlia junts, és una insensatesa que ens porta als nostres més de set-cents mil desocupats. A Catalunya tenim el 19% d'atur, però Guipúscoa en té un 9%, i Àlaba, un 11,5%, i, si algú es pregunta com és possible això, una de les grans respostes és que ells no són dependents. Mentre la gran majoria del país riu amb Polònia, cada dia anem afegint més desocupats a les llistes, i ens està passant aquesta terrible tragèdia, al mateix temps que la molt honorable es vesteix de fada, però es despulla d'autoritas. Ja som Polònia!
