Ensenyament: una primera solució

Força gent es passa la vida quei­xant-se del que els altres fan. O bé del que els altres dei­xen de fer. I sovint, d'amb­dues coses. En l'edu­cació del jovent no és cert allò de “qui dia passa, any empeny”. Es mal­me­nen vides reals si no es va per feina: un any per­dut ja és massa. Els resul­tats i la rea­li­tat de l'ense­nya­ment a casa nos­tra neces­sita gent valenta: els nos­tres col·legues ho són, però ens han fallat els líders.

Sabíem –però només ara ens atre­vim a escriure-ho– que certs movi­ments de reno­vació pedagògica del país, tan macos per fora i tan estètics, han resul­tat greu­ment inútils i fins i tot per­ju­di­ci­als. Aquell bonisme, aquell llen­guatge apa­rent­ment inte­gra­dor, pot­ser eren política­ment cor­rec­tes o interes­sants però han conduït molts pro­fes­si­o­nals, famílies i alum­nes a una trista anèmia for­ma­tiva: quina llàstima! Cer­quem solu­ci­ons? En pro­poso una que fun­ci­ona d'allò més bé a força països: ens cal una ava­lu­ació externa, inde­pen­dent del govern i del Depar­ta­ment d'Ense­nya­ment, que ori­enti i il·lusi­oni tot­hom. Neces­si­tem una indi­cació i un cri­teri clars, per matèries, sobre què ha d'ense­nyar el docent i què ha de saber el jove.

Cap trauma. Cap com­pe­ti­ti­vi­tat ini­qua. Cap mena de punya­la­des entre pro­fes­si­o­nals. No volem que se'ns pagui en funció dels apro­vats que donem. I molt menys que es valori l'ense­nya­ment amb un “pro­gressa ade­qua­da­ment”. Això pot ser un comen­tari en pas­sant però no pas la qua­li­fi­cació: així bai­xem i bai­xem els nivells, per que­dar bé, i ales­ho­res res no té sen­tit.

No fa gaire, a Lon­dres, vaig reme­nar a la lli­bre­ria Waters­tone's de Gower Street fins a tro­bar lli­bres dels exàmens GSCE. Allà es fixa el nivell, per matèries, per als estu­di­ants ado­les­cents: currículums clars i ope­ra­tius, exem­ples d'exàmens, indi­ca­ci­ons pedagògiques exi­gents. Això tira cap amunt! Refa­cin, si els plau, els papers del Decret 143/2007 i asso­ci­ats: neces­si­tem que s'esta­bleixi què cal saber. I que això sigui judi­cat per un ava­lu­a­dor inde­pen­dent, amb unes pro­ves seri­o­ses, i no la broma que es fa ara.

El docent dóna una nota de con­tinuïtat, i això és just i és bo. Però qui ha de posar el llistó ha de ser algú dife­rent. I s'ha de fer tot públic –com al Regne Unit– i aquí no pas­sarà res: tots tin­drem motius per millo­rar.

Si algú ens volgués bai­xar el sou als qui no tin­guem tant d'èxit, serà ben segur que aquest tal no ser­veix per diri­gir la Con­se­lle­ria d'Ense­nya­ment. Tant de bo la il·lusió del nos­tre alum­nat fos com la que els britànics tenen davant dels A levels i la difusió dels resul­tats de cada cen­tre.

Par­lar, en gene­ral, de fracàs esco­lar és un mite: estadística barata. Si el pri­mer any no s'asso­lei­xen els nivells pre­vis­tos, ja ens hi esforçarem per fer-ho millor. O és que en queda encara algun, de polític, que gosi dir que si l'alum­nat no s'esforça se'ls ha de posar exàmens més sen­zills? Aquesta va ser l'apli­cació errònia del con­cepte de com­petències bàsiques on se'ls dema­nava allò que saben també els que no van a escola. Posem-nos a tre­ba­llar: que el 2011-2012 sigui l'any de l'esforç i de la satis­facció dels deu­res fets.