Com érem?

Aquesta pri­ma­vera va arri­bar a les lli­bre­ries Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1933-1939), de Nancy Johns­tone, publi­cat per l'edi­to­rial Tus­quets. Des d'ales­ho­res he lle­git aplau­di­ments a aquesta edi­to­rial i a Miquel Berga, res­pon­sa­ble de la tra­ducció, el pròleg i l'epíleg, per haver recu­pe­rat aquesta joia. I ara, durant les vacan­ces, he tro­bat el temps per lle­gir-lo. Més que una novel·la, és el diari d'una aven­tura: la pri­ma­vera de 1934, els joves intel·lec­tu­als britànics Nancy i Arc­hie Johns­tone deci­dei­xen cons­truir i regen­tar un hotel a la Costa Brava cata­lana, con­cre­ta­ment a Tossa de Mar, el poble del qual estan ena­mo­rats. El matri­moni acon­se­gueix el seu somni, que és sob­ta­da­ment i tràgica­ment inter­rom­put per la Guerra Civil espa­nyola. El volum es divi­deix, doncs, en dues
parts molt dife­ren­ci­a­des: una pri­mera part abso­lu­ta­ment diver­tida, amb el retrat de la Cata­lu­nya dels anys trenta vista pels ulls afec­tu­o­sos i sem­pre irònics d'una britànica, i una segona part tes­ti­mo­nial i intensa, a par­tir del 18 de juliol del 36. El con­trast és molt atrac­tiu per al lec­tor, que ve de pas­sar unes esto­nes deli­ci­o­ses a la Tossa romàntica i autèntica dels ini­cis de la Costa Brava, i es topa amb l'altra cara de la rea­li­tat, una guerra cruel i devas­ta­dora que, com diu Nancy Johns­tone, cos­tava de creure des de l'asso­le­llada ter­rassa del seu hotel de Tossa. El lli­bre pri­mer és una mera­ve­lla: et con­vida a som­riure i de vega­des a la ria­lla i t'ofe­reix un retrat que també és (sobre­tot és) indis­pen­sa­ble per als matei­xos cata­lans. Com érem fa vui­tanta anys? Un país esquerp però aco­lli­dor, tre­ba­lla­dor però poc orga­nit­zat, tos­sut en els seus cos­tums però recep­tiu a les nove­tats. Molt ale­gres, amb ganes de festa, i molt balla­dors. Nancy Johns­tone es va tor­nar una entu­si­asta de les sar­da­nes, senyal d'iden­ti­tat cab­dal a la Cata­lu­nya d'ales­ho­res. “Els cata­lans no apre­nen a ballar sar­da­nes. Tan bon punt comen­cen a gate­jar, ja es bar­re­gen amb les rot­lla­nes de dan­sai­res. I quan es comen­cen a aguan­tar drets pel seu compte, ja s'incor­po­ren al cer­cle.” Parla d'uns estranys ins­tru­ments estri­dents que refi­len, d'un tam-tam que marca el ritme, dels músics de cobla que sem­blen seri­o­sos pas­tors meto­dis­tes, dels com­pli­cats pro­to­cols de la sar­dana, de l'extra­or­dinària resistència de les velles de Tossa per ballar-ne set o vuit de segui­des... Quin greu li sabria a Nancy Johns­tone saber
com han can­viat les coses!