Sagarra ‘in memoriam'

Dimarts que ve es com­plei­xen 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra i, pel que sem­bla, les ins­ti­tu­ci­ons d'aquest país pre­te­nen una com­me­mo­ració dis­creta, lluny del reco­nei­xe­ment públic que mereix la figura literària d'aquest escrip­tor i dra­ma­turg. Única­ment alguna con­ferència, la pre­sen­tació d'un estudi sobre la seva poe­sia dramàtica i el mun­tatge tea­tral que Rosa M. Sardà va estre­nar fa mesos sobre tex­tos del poeta. Pobra oferta, quasi tes­ti­mo­nial. Per això cal des­ta­car el pro­grama que el Tea­tre Sagarra de Santa Coloma de Gra­me­net ha pre­pa­rat en la data pre­cisa de la seva des­a­pa­rició. Un acte d'agraïment popu­lar amb la lec­tura de les seves Memòries, sobre la seva vin­cu­lació amb aquell poblet d'esti­ue­jants on es va començar a fona­men­tar la per­so­na­li­tat del jove Josep Maria. “La meva infan­tesa hau­ria estat una mani­fes­tació ofe­gada, muti­lada i raquítica, sense la gran con­tra­par­tida rural de la nos­tra finca de Santa Coloma de Gra­me­net, durant els tres mesos d'estiu.” D'aque­lles esta­des fami­li­ars en nasqué un lli­bre d'ado­lescència: Els ocells amics, un trac­tat d'orni­to­lo­gia inèdit, sobre el conei­xe­ment de les diver­ses espècies d'ocells que para­ven en aquell món agrícola de les lle­res del Besòs a la finca de Can Sagarra, avui Torre Ball­do­vina. De ben segur que a algú li puja­ran els colors per aquest oblit i impro­vi­sarà algun esde­ve­ni­ment d'home­natge per sal­var els mobles.