Josh Harris

Josh Har­ris és un dels homes que, als anys noranta, van pre­fi­gu­rar les for­mes de relació vir­tual que ara ja són a tot arreu gràcies als blocs, els rea­lity shows, Big brot­her, Face­book, Twit­ter i You­tube. Har­ris va néixer a Califòrnia i, després de pas­sar per la uni­ver­si­tat sense pena ni glòria, va arri­bar a final dels vui­tanta a Nova York amb nou-cents dòlars a la but­xaca. (Això del jove que arriba a la ciu­tat amb pocs diners però amb l'ambició que el con­ver­tirà en mili­o­nari és un clixé tan vist que fa ine­vi­ta­ble la idea per a un con­tra­conte: un home arriba a la ciu­tat amb vint dòlars a la but­xaca i, al cap de qua­ranta anys d'esforç i de lluita, mira la car­tera i s'adona que con­ti­nua tenint vint dòlars.)

La qüestió és que Har­ris va fun­dar Pseudo.com, la pri­mera tele­visió on la gent podia fer comen­ta­ris i xate­jar; va tan­car cent per­so­nes en un local durant un mes per fil­mar-los les vint-i-qua­tre hores del dia, i va crear Weli­vein­pu­blic.com, que va ser el pri­mer web que va mos­trar la vida pri­vada d'una pare­lla i que va donar títol al docu­men­tal que es va fer sobre Har­ris l'any 2009. La seva vida, la feina, els diners i l'expe­ri­men­tació es van mes­clar en un tot indes­tri­a­ble. Ell diu que l'eti­queta que més bé el des­criu és la d'artista con­cep­tual, i cer­ta­ment la seva tra­jectòria obe­eix una lògica de radi­ca­lit­zació artística: una de les seves “obres” més fas­ci­nants i repul­si­ves és el vídeo que li va enviar a la seva mare per dir-li adéu quan ella s'estava a punt de morir. “Espero que salu­dis els meus avant­pas­sats al cel”, li va dir mirant a la càmera.

Però quan la bom­bo­lla del punt­com va petar l'any 2000, la seva for­tuna de 80 mili­ons de dòlars es va esfu­mar i lla­vors, jus­ta­ment quan els seus expe­ri­ments van començar a for­mar part del nos­tre pa de cada dia, Har­ris es va aïllar del món i se'n va anar a con­rear pomes en un poble per­dut. Al cap d'un temps va inten­tar fer una empresa per Mys­pace, però no se'n va sor­tir i va pren­dre una decisió encara més radi­cal: anar-se'n a viure a Etiòpia.

El filòsof francès Guy Debord ja va expli­car que la imatge és la forma final de mer­can­ti­lit­zació de la nos­tra existència, i a això hi podem afe­gir els tex­tos que acom­pa­nyen les imat­ges i que cons­tru­ei­xen la nos­tra iden­ti­tat a través de con­fes­si­ons, tes­ti­mo­ni­at­ges i lite­ra­tu­res del jo. En aquest con­text pot­ser sor­gei­xen dues tàcti­ques de resistència. L'una és men­tir com­pul­si­va­ment. Jo sem­pre que puc explico que sóc fill d'un pare alcohòlic i una mare pros­ti­tuta i que vaig créixer al car­rer i que no sabia quan men­ja­ria el pròxim àpat i que vaig caure al pou de la droga però que vaig tenir la força de volun­tat per sor­tir-ne. La història real (vaig créixer embo­li­cat amb paper de cel·lofana; als Esco­la­pis, notes excel·lents; els dis­sab­tes, arròs, tren elèctric; els hiverns, a la Cer­da­nya, i els estius, a la Costa Brava) té el pro­blema que és real, i per això és mera bio­gra­fia, pur màrque­ting.

L'altra tàctica és inten­tar fugir de l'imperi de la imatge, tal com també va pre­fi­gu­rar Har­ris anant-se'n al camp o a Etiòpia i tal com inten­tem fer, en va, els que no tenim Face­book, ni mòbil, ni càmera, ni tele­visió. Aquest estiu una colla de cràpules vam anar a pas­sar un dia a Sit­ges i, després d'haver begut durant tota la tarda, ens vam banyar al jacuzzi d'una de les habi­ta­ci­ons de l'hotel, tots des­pu­llats i fent ritu­als homoeròtics (per ama­gar jus­ta­ment la pos­si­bi­li­tat que tinguéssim un desig homo­se­xual real). Doncs a un no se li va acu­dir cap altra cosa que treure una càmera i fer fotos. Els altres, com un sol home, li vam dir que es fotés la càmera al cul i que, si no, li endi­nyaríem tots ple­gats una altra cosa.