Tenim un problema

A començament dels vui­tanta, en plena tran­sició, el com­pany Lluís Falgàs es va que­dar sense cotxe. L'havia apar­cat com sem­pre i quan el va anar a bus­car ja no hi era. La grua? Impos­si­ble: el tenia per­fec­ta­ment situat. Va enten­dre que se n'havia ena­mo­rat algun expert en vehi­cles ali­ens. Se li acudí una solució pos­si­ble. El seu amic Manel Mir, advo­cat de tants cone­guts cli­ents del jut­jat, pot­ser sabria cap a on diri­gir una recerca.

Així va ser. Ja era hora de sopar quan els dos amics visi­ta­ren unes quan­tes cases dels bar­ris mar­gi­nals. L'advo­cat era ben rebut, natu­ral­ment, amb curi­o­si­tat i pre­o­cu­pació. Què pas­sava? Qui tenia pro­ble­mes? En Manel va dei­xar el mateix mis­satge a totes les famílies visi­ta­des: han robat el cotxe del meu amic i demà al matí hau­ria de tor­nar a ser al lloc on va des­a­parèixer. Ningú en sabia res, és clar. Però l'endemà, a pri­mera hora, el cotxe hi era, net i polit i amb el dipòsit de gaso­lina ple.

Em per­do­na­ran els dos pro­ta­go­nis­tes que expli­qui aquesta història. No té res a veure amb el tema de què vull par­lar en aquest arti­cle. Quan en Lluís ens la con­tava, una mica sorprès, el que més el mera­ve­llava era que, en totes les cases que visi­ta­ren en aquells bar­ris d'immi­grants, inde­fec­ti­ble­ment, esta­ven sopant amb la tele­visió encesa pel canal de TV3. Eren altres temps.

Fa pocs dies lle­gia que els estu­dis d'audiència dei­xen clar que al país tenim uns àmplies capes de població que no saben qui és Joel Joan –mal­grat l'èxit jus­ti­fi­cat de Plats bruts– ni han sen­tit par­lar mai de pro­gra­mes tan popu­lars com Polònia o Crakòvia. I, doncs, què miren aquesta gent? Quan es va pro­duir el canvi d'interes­sos tele­vi­sius? Les enques­tes són cla­ri­fi­ca­do­res: tenim un gros de població que s'han decan­tat defi­ni­ti­va­ment pel que ano­me­nem pri­va­des, que en la pràctica vol dir Tele 5 i Antena 3. Les pri­va­des, que foren con­ce­di­des per l'Estat sense cap con­di­ci­o­na­ment lingüístic, que eme­ten estric­ta­ment en cas­tellà. Això pri­mer. Segon, el bosc d'ante­nes parabòliques que ha cres­cut als bal­cons i ter­ras­ses d'algu­nes bar­ri­a­des del país pro­clama als qua­tre vents que hi ha una altra capa social que penja –amb tota la legi­ti­mi­tat– els seus gus­tos cul­tu­rals i lingüístics de les emis­so­res que eme­ten des de món àrab que, natu­ral­ment, no tenen pas espais dedi­cats a la nor­ma­lit­zació de la llen­gua cata­lana.

Quèens queda, d'autèntic abast gene­ral? El Barça. Una bona part d'aquests seg­ments auto­mar­gi­nats es con­gre­guen al vol­tant de l'eufòria blau­grana. Aneu a un local públic i us ado­na­reu de la diver­si­tat d'orígens dels segui­dors que s'aple­guen davant la pan­ta­lla tele­vi­siva. I alguna de les cade­nes ofe­rei­xen l'opció de seguir els comen­ta­ris en català. Doncs bé, feu la prova de dema­nar que us la posin. I ja em direu què. Amics, tenim un pro­blema.