Més lluny dels arbres caiguts

El govern de la Gene­ra­li­tat, segu­ra­ment a falta d'ins­tru­ments de govern més deci­sius, con­ti­nua par­lant dels valors que han d'infor­mar la cata­lana tribu. Ara, per boca de la vice­pre­si­denta Ortega, ens diu que l'aus­te­ri­tat ha de pre­va­ler en el nos­tre com­por­ta­ment, així com en els pres­su­pos­tos de l'Estat. L'aus­te­ri­tat és una vir­tut, amb la con­dició inex­cu­sa­ble que no sigui con­seqüència de la pobresa. Quan ja som pobres, no se'ns pot qua­li­fi­car d'aus­ters sinó de cai­guts en la misèria. És en tot cas quan érem rics, si mai ho hem estat, que podíem ser aus­ters; ara farem el que podrem, que serà molt menys del que voldríem. Ens repe­tei­xen de totes ban­des que hem vis­cut per sobre de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, i deu ser aquesta una veri­tat col·lec­tiva, ni de bon tros atribuïble tan­ma­teix a la gene­ra­li­tat (en minúscula) dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Però l'eco­no­mia no és un déu com­pas­siu ni benigne, i les con­seqüències de la imprudència d'uns i del des­go­vern de tots recau­ran sobre el país durant gene­ra­ci­ons. No ens en sor­ti­rem pas apel·lant única­ment a l'aus­te­ri­tat, és el pit­jor moment per cul­ti­var la pobresa avara de què Dante ens acusa; ara el que ens cal és ambició, indi­vi­dual abans que res, col·lec­tiva com a resul­tant de mol­tes ambi­ci­ons par­ti­cu­lars. Els governs, qual­se­vol que hi hagi, segui­ran espre­ment els nos­tres min­vants recur­sos, és la seva natu­ra­lesa; els immi­grants, prou es veu, no són aquí per pagar-nos les pen­si­ons, com ens van dir fa temps; els escas­sos joves que apre­nen alguna cosa s'afa­nyen a esca­par d'aquesta soci­e­tat decrèpita; tre­ba­llem poc, no inven­tem res, i paguem molt per man­te­nir una burocràcia que men­tre ens coarta totes les ini­ci­a­ti­ves fa cam­pa­nyes per recor­dar-nos que a l'estiu fa calor. La lògica de les coses ens porta al des­as­tre, i no cal cap referèndum que ho cons­tati i que en si mateix no tin­dria prou força per redreçar polítiques hos­tils que vénen de lluny; és un canvi radi­cal en el com­por­ta­ment que ens convé. Dit en els ter­mes d'una sobre­va­lo­rada obra de Rusiñol, es tracta de recu­pe­rar el sen­tit comú de l'hon­rat i com­pli­dor senyor Esteve i d'enge­gar a la quinta forca el Ramo­net somi­a­trui­tes que només fa que nosa amb les seves extra­vagàncies de man­tin­gut. Si a algú li sem­bla un destí poc heroic, que provi de no esti­rar més el braç que la màniga i que vagi a Madrid a dema­nar comp­tes clars; veurà el pa que s'hi dóna.