Schettino

Si no fos perquè en aquest des­gra­ciat afer del Costa Con­cor­dia hi ha hagut una pèrdua de vides huma­nes, les excu­ses de Fran­cesco Schet­tino, el capità que va ser el pri­mer a aban­do­nar el vai­xell, dona­rien per fer una bona pel·lícula. Una comèdia bufa, d'aque­lles que pro­ta­go­nit­zava l'ino­bli­da­ble Alberto Sordi.

Afirma Schet­tino que no va mar­xar voluntària­ment de la nau quan les coses es van com­pli­car, sinó que va caure acci­den­tal­ment a sobre d'un bot sal­va­vi­des i ja no va poder tor­nar a enfi­lar-s'hi. Ves per on. Segur que ho intenta fer expres­sa­ment cent vega­des i les cent acaba fent com­pa­nyia a les tonyi­nes.

Ja posats, l'home va refu­giar-se a la costa i des d'allà, diu, va coor­di­nar el res­cat, una altra fita que mereix pas­sar a la història del sal­va­ment marítim. L'esbron­cada –mar­cial sense el gai­rebé– del capità del port a Schet­tino sí que ha pas­sat a la història, samar­re­tes inclo­ses. I ben mirat, què li va dir el capità del port? Que complís amb la seva obli­gació. Que fes allò per què se suposa que cobrava pun­tu­al­ment a final de mes, ja que la seva ètica pro­fes­si­o­nal no sem­blava moti­var-lo prou.

Schet­tino és, en rea­li­tat, una digna metàfora dels temps que ens han tocat viure, en els quals alguns pro­fes­si­o­nals con­si­de­ren que ja fan prou de com­plir amb la rutina diària i que no estan dis­po­sats a ento­mar les seves res­pon­sa­bi­li­tats quan es des­vien de la línia que prèvia­ment s'han traçat. La línia del mínim esforç. I quan aques­tes res­pon­sa­bi­li­tats arri­ben i no les poden defu­gir, encara es fan els ofe­sos. No em diguin que no conei­xen algun cas.