Ens en sortirem!

L'endemà de l'11 de setem­bre, la der­rota del país sem­blava irre­ver­si­ble, però el poble català va superar la des­feta i, amb tena­ci­tat, tre­ball i patri­o­tisme, va pre­va­ler la volun­tat de ser. Sense aigua, ni cotó, ni acer, ni estat, però amb neguit empre­ne­dor, esforç i sacri­fici, vam fer la revo­lució indus­trial. Vam patir el des­sag­na­ment de les guer­res colo­ni­als espa­nyo­les, a les Fili­pi­nes, Cuba i el Rif. I amb el titu­beig ini­cial de certs sec­tors diri­gents cata­lans, va arri­bar la dic­ta­dura de Primo de Rivera, on la per­se­cució naci­o­nal ja dela­tava el subs­trat ideològic sobre el qual, més enda­vant, una altra dic­ta­dura havia d'aixe­car la seva maquinària anor­re­a­dora. I la guerra del 36, que era només el preàmbul tràgic de la devas­tació poste­rior: el fran­quisme, una de les eta­pes més dures de la nos­tra història i lla­vors sí que tot, tot, sem­blava ja per­dut per sem­pre. L'ocu­pació mili­tar, el des­man­te­lla­ment de l'estruc­tura ins­ti­tu­ci­o­nal, l'intent de geno­cidi cul­tu­ral, els afu­se­lla­ments, la presó, la repressió, l'exili, van sig­ni­fi­car un tall sag­nant. Aban­do­nats a la nos­tra sort, sense com­pli­ci­tats inter­na­ci­o­nals reals, no es veia ni un bri de llum enlloc. Molta de la nos­tra millor gent ja no va poder tor­nar mai més i la diàspora mas­siva superà de lluny exi­lis ante­ri­ors. Però vam sobre­po­sar-nos a la catàstrofe i va tor­nar la democràcia, la Gene­ra­li­tat, l'ofi­ci­a­li­tat de la llen­gua...

Ara vivim una situ­ació de gran adver­si­tat col·lec­tiva, perquè afecta l'estat d'ànim de la nació. La duresa extrema de la crisi econòmica és devas­ta­dora i el batec del país és més feble que mai. No s'hi veu sor­tida i els mis­sat­ges són pes­si­mis­tes, nega­tius, des­es­pe­rançats. Sem­bla que nave­guem sense rumb, ni carta de nave­gació, ni timo­ner. Les dar­re­res deci­si­ons sobre l'aero­port o Spa­nair demos­tren, nova­ment, que no ens en sor­ti­rem mai si no ens deci­dim a pren­dre el nos­tre futur a les nos­tres mans i dei­xem que altres, l'Espa­nya de sem­pre, deci­dei­xin per nosal­tres. No ens tenen per res i, a més, ens han pres la mida. La cata­la­nofòbia, fins ara, era cosa de fora i molt estesa arreu de la península. Ara, a qual­se­vol punt del ter­ri­tori lingüístic, els atacs són cons­tants, pro­ta­go­nit­zats per auto­ri­tats regi­o­nals, guàrdies civils, con­duc­tors d'auto­bu­sos, que actuen amb tota impu­ni­tat, perquè, de fet, no hi ha una reacció clara, con­tun­dent i pacífica.

Ens en sor­ti­rem fent el que sabem fer: tre­ba­llar, arris­car, estal­viar, inno­var, crear, inven­tar, inter­na­ci­o­na­lit­zar... Apro­fi­tant els nos­tres dos millors fac­tors de marca arreu del món (Bar­ce­lona i el Barça), vin­cu­lant d'una vegada la uni­ver­si­tat amb les pro­pos­tes empre­sa­ri­als d'interès, supri­mint l'entra­mat burocràtic que neu­tra­litza les noves ini­ci­a­ti­ves, pri­o­rit­zant des del govern els pro­jec­tes real­ment neces­sa­ris, uti­lit­zant l'experiència i la posició dels cata­lans de l'exte­rior, ele­vant els índexs de lec­tura, este­nent un bon conei­xe­ment de l'anglès, poten­ci­ant els sec­tors que reque­rei­xen un finançament al nos­tre abast, pro­mo­vent l'àmbit bio, esti­mu­lant un turisme de qua­li­tat...

Però el nos­tre mal és, sobre­tot, de con­fiança en nosal­tres matei­xos, de creure'ns el país. Enfront dels dis­cur­sos des­truc­tius i der­ro­tis­tes, sense horitzó, des­mo­bi­lit­za­dors i frus­trants, davant la covar­dia i la impu­ni­tat, con­tra la desunió naci­o­nal que ens fa vul­ne­ra­bles, hem d'apro­fi­tar totes les nos­tres poten­ci­a­li­tats, sumar el millor de nosal­tres matei­xos, fer un dis­curs d'auto­es­tima i d'orgull de país, un dis­curs naci­o­nal inte­gra­dor i en posi­tiu, que ens retorni la dig­ni­tat, amb lide­rat­ges valents i idees clares. Un dis­curs d'un patri­o­tisme de victòria, que no es des­en­co­ratja, ni renun­cia, ni deserta, sinó que cons­tru­eix, sere­na­ment, el futur que ens merei­xem: una Cata­lu­nya de lli­ber­tat, cul­tura i qua­li­tat de vida mate­rial i democràtica. Ens hi va la vida com a poble.