Opinió

el defensor del lector

Dos diaris o un

En cada edició es poden donar de manera diferent les informacions, per raons de proximitat o d'importància, però sempre el mateix dia

Lli­gar les coses sem­pre costa. Ho veiem en tots els aspec­tes de la vida. El Punt era un diari i l'Avui n'era un altre. Gràcies a la crisi gene­ral i de la premsa en par­ti­cu­lar, o per culpa de, el món de la premsa escrita s'ha revo­lu­ci­o­nat. Han des­a­pa­re­gut mit­jans i, en el nos­tre cas, s'han unit dues capçale­res. Però, en rea­li­tat, con­ti­nuen essent dos dia­ris: el de les comar­ques giro­ni­nes i l'edició naci­o­nal. Però tam­poc són dos dia­ris del tot, ja que un es ven només a les comar­ques giro­ni­nes i l'altre a la resta de Cata­lu­nya. I aquí sor­geix un pro­blema, que l'amiga peri­o­dista Sole­dat Bala­guer em fa veure en un cor­reu que li agra­eixo. Les dues edi­ci­ons no són exac­ta­ment iguals; en l'edició giro­nina abun­den les notícies de les nos­tres comar­ques i en l'edició naci­o­nal es des­ta­quen més les de Bar­ce­lona i àrea metro­po­li­tana i les de la resta del país. Les altres sec­ci­ons, diguem-ne gene­ra­lis­tes, ens donen les matei­xes infor­ma­ci­ons. Però, i aquí rau el pro­blema, no el mateix dia. Així, la Sole­dat, que passa quan pot els caps de set­mana a l'Empordà, a Bell­caire, es troba que en el diari del dis­sabte o del diu­menge hi ha infor­ma­ci­ons que ja ha lle­git, o al revés. En par­lem amb els direc­tors d'amb­dues edi­ci­ons i han estat molt con­tun­dents: les notícies s'han de donar el mateix dia i en amb­dues edi­ci­ons, ja que no es veu clar ven­dre a les comar­ques giro­ni­nes l'edició naci­o­nal per raons econòmiques. A més, en l'edició digi­tal es donen el dia que sur­ten, per tant quan l'endemà, o al cap de dos dies, s'agafa l'altra edició tro­bes notícies repe­ti­des. En cada edició es poden donar de manera dife­rent les infor­ma­ci­ons, per raons de pro­xi­mi­tat o d'importància, però sem­pre el mateix dia. Con­fiem que s'hi posi remei i que l'amiga Sole­dat, i molta altra gent que va amunt i avall, no es trobi amb notícies que ja sap. La Sole­dat és de les que els agrada el paper, vull dir lle­gir el diari en paper, com em passa a mi. Neces­si­tem tocar-lo, sen­tir l'olor de tinta i, a vega­des, fins i tot, tacar-nos les mans. Jaume Rou­res, pre­si­dent de Medi­a­pro, ha vati­ci­nat que als dia­ris de paper els que­den 15 anys de vida. No vull ni pen­sar-hi. Si ara ho passo mala­ment quan no hi ha diari –tres dies l'any–, no em puc ima­gi­nar no poder-lo lle­gir mai. És clar que d'aquí a 15 anys...

Títol poc encer­tat

A mi també em va cri­dar l'atenció. “Un mosso mata d'un tret un veí d'Olot a casa seva”. Vaig pen­sar que se li havia anat l'olla i s'havia car­re­gat un veí per pro­ble­mes de gelo­sia o de diners. No, resulta que estava en acte de ser­vei; els havien cri­dat perquè un jove cre­ava pro­ble­mes i, segons diuen els Mos­sos, un agent va dis­pa­rar en defensa pròpia quan el jove se li acos­tava amb un gani­vet. La justícia ja hi dirà la seva quan sigui el moment i volem saber si l'actu­ació va ser cor­recta o no, però el que no podem fer és eme­tre judi­cis sub­jec­tius en un titu­lar del diari. Ho sento per qui va fer el títol, però estic d'acord amb Bal­ta­sar Julià, que m'envia un cor­reu indig­nat. Cert que objec­ti­va­ment no hi ha cap error en aquest títol. Tot el que diu és ben cert. Però hi ha un estil propi en els dia­ris al qual el lec­tor s'ha acos­tu­mat que ens fa enten­dre les notícies d'una forma o altra segons com es titu­lin. I estic segur que la gran majo­ria dels lec­tors van pen­sar, com en Bal­ta­sar i jo, que es trac­tava d'un afer per­so­nal del mosso i no d'un acte de ser­vei. Ara, també haig de dir a en Bal­ta­sar que no hi vegi més enllà, no hi cap pre­dis­po­sició con­tra els Mos­sos. I sobre això que el delinqüent sem­pre és trac­tat de manera molt suau i dolça, em sem­bla que hi hau­ria molt a dis­cu­tir.

Acabo dei­xant constància d'un llarg escrit que m'envia Ricard Coro­nado de Sant Esteve de Palau­tor­dera. Fa una anàlisi del diari, que li agra­eixo. Parla de fer un suple­ment infan­til –esta­ria bé–, valora la infor­mació inter­na­ci­o­nal –és molt impor­tant– i diu que “hem pas­sat de lle­gir fir­mes inter­na­ci­o­nals com Umberto Eco a uns des­co­ne­guts amb una pers­pec­tiva del món que, amb tots els res­pec­tes, sem­bla limi­tada a la rura­li­tat de comar­ques giro­ni­nes”. Cert que de fir­mes inter­na­ci­o­nals no en tenim, però de ben segur que la gran majo­ria no són de les comar­ques giro­ni­nes, sinó, com a mínim de Cata­lu­nya. Amb tot, gràcies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.