Xaiets i escórpores

Després d'haver vist, aquest dimarts, el pri­mer capítol del nou pro­grama de TV3 Ter­reny per­so­nal em sento empesa a tor­nar a escriure allò que ja he escrit algu­nes vega­des els últims mesos: em sento pri­vi­le­gi­ada per tenir una tele­visió pública com la que tenim i em fa autèntica basarda la pers­pec­tiva d'haver de renun­ciar-hi. El depar­ta­ment de Nous For­mats ens té molt ben acos­tu­mats i aquesta vegada ha tor­nat a encer­tar-la. En el tema –la vin­cu­lació al ter­ri­tori–, en el to –entre lite­rari i pla­ner–, en una com­bi­nació acu­radíssima d'imatge i con­tin­gut. El capítol que el pro­grama ha dedi­cat a l'Empor­da­net ens ha delec­tat amb un pai­satge que de vega­des enllu­erna, de vega­des sedu­eix, de vega­des sim­ple­ment acom­pa­nya, però també ens ha con­vi­dat sàvia­ment a refle­xi­o­nar sobre diver­ses qüesti­ons que ens afec­ten de ple: com som? O millor dit: com ens hem tor­nat? Com és que ens hem allu­nyat de les coses sen­zi­lles? Som a temps de tor­nar-hi? Podem fer el viatge de tor­nada amb certa como­di­tat o ens hi veu­rem obli­gats perquè les cir­cumstàncies ens hi faran tor­nar a empen­tes i rodo­lons? El Car­los –pagès i pas­tor– i el Joan –pes­ca­dor– ens han inter­pel·lat men­tre es dedi­quen als xaiets i a les escórpo­res amb una passió con­vençuda que ja voldríem tots per als nos­tres res­pec­tius ofi­cis. Després, l'Eulàlia –que ha triat l'Empor­da­net per viure l'última etapa de la seva vida– i l'Albert –quarta gene­ració d'una família d'arros­sai­res de Pals– ens han pro­po­sat rumiar sobre la importància del lloc on vivim, fins a quin punt l'esce­nari de la nos­tra vida la deter­mina? Tots dos han apor­tat argu­ments –ella més raci­o­nals, ell més sen­ti­men­tals– i han coin­ci­dit a recla­mar un res­pecte més gran per a aquest pai­satge que esti­men. Després d'hores en remull, amb l'esquena vin­clada i supor­tant el vent o el sol o el fred, l'Albert Gras­sot ens mirava i, amb un som­riure ample, ens expli­cava el secret de la seva feli­ci­tat: “Hi ha la família, la feina i el meu pai­satge. I jo ho tinc tot tan­cat en un cer­cle: què més puc dema­nar?” Vaig aca­bar de veure Ter­reny per­so­nal amb una bar­reja d'emoció, enveja i admi­ració i delint-me per veure'n més capítols. N'hi ha un dedi­cat a Santa Coloma de Gra­me­net que pro­met moments tan o més inten­sos que els d'aquest paradís que conei­xem com Empor­da­net.